Tal com se sol dir, de les grans crisis sorgeixen grans oportunitats. I aquesta pandèmia està canviant els hàbits i formes d’actuar de moltes organitzacions i institucions. Les presons, encara que moltes vegades ho pensem, no són un món a part i s’estan veient alguns canvis que a poc a poc poden apropar-nos al que ha de ser una presó en el futur. A El País, fan una anàlisi fantàstic d’aquesta nova situació i fan un pronòstic sobre el futur dels centres Penitenciaris a Espanya.

Des de que Espanya es va posar en guàrdia davant del coronavirus, les raons de la ciència han aconseguit coses que la política de les emocions porta 25 anys fracassant: escurçar el temps de la presó per molts presos. Les successives reformes penals han portat la taxa d’empresonament espanyola a estar entre les més altes d’Europa occidental. El protocol sanitari, que aconsella reduir el contacte i descongestionar espais tancats, va enviar a casa a 3.000 presos entre març i abril. La situació renova així una pregunta que el debat polític ignora des de fa dècades: I si la presó no fos el millor per a la rehabilitació?

Des de finals de febrer , 2.981 presos en tercer grau han passat a complir les seves penes a casa, el que en total suma 5.579 interns en aquesta situació, segons dades d’Institucions Penitenciàries. Altres 1.603 classificats com  tercers graus estan també en règim obert, però segueixen dormint en els centres i seccions obertes, alguns perquè no tenen cap altre lloc on anar. Aquests espais estan formalment dins el perímetre legal de la presó, però materialment fora dels seus murs, i serveixen com a llocs de transició cap a la llibertat i la rehabilitació.

El futur de la presó a Espanya

Però el que és rellevant és que aquesta conjuntura està alineada amb la tendència de fons que porta anys forjant-se en el sistema penal, lluny del rigorisme reivindicat i promulgat des de l’escenari polític. El futur de la presó a Espanya, un article publicat al gener de 2020 a la Revista Espanyola d’Investigació Criminològica (REIC) així ho descrivia: “La tendència que la pena de presó perdi rellevància en favor de penes alternatives continuarà en el futur”, afirma el text divulgat abans de les mesures crítiques de confinament. El sistema punitiu, sosté l’autor, el catedràtic de Dret Penal, José Cid, tendeix cada vegada més a “penes alternatives”, a treballar amb “penes curtes” i “a millorar la transició de la presó a la comunitat”.

A Espanya hi ha uns 59.000 presos, el que suposa una important reducció des del pic de 2010, quan sumaven gairebé 77.000 i una taxa d’empresonament de 166 presos per cada 100.000 habitants. La xifra actual, 127, segueix per sobre de la mitjana de la UE -118, segons dades de la comparativa oficial de 2019-. Però aquesta taxa es compon de dos factors que fins ara ningú havia analitzat per separat a Espanya.

Això és el que ha fet l’autor de l’article: analitza les dades atenent el nombre d’entrades a la presó, per una banda, i la durada de l’empresonament, de l’altra. I les seves conclusions tenen un efecte dissolvent sobre la retòrica del càstig: l’alt nombre d’empresonats no es deu a un augment del crim, sinó a l’enduriment de la política penal. “Les reformes penals rigoristes han incidit decisivament en el progressiu increment de la durada de l’empresonament fins a l’any 2010 i expliquen que Espanya se situï en el quartil més alt entre els països europeus pel que fa a la durada”, afirma.

S’entra però no se surt

Cada vegada entren menys persones a la presó. “Cada any el percentatge dels condemnats que entren a la presó es va reduint”, afirma l’article, i el seu autor aclareix per telèfon que “del total de condemnats, només una part petita, un 13% o un 14%, entra a la presó” . Però cada vegada triguen més a sortir. I així des de meitat dels anys vuitanta, quan el 1986 es va assolir el pic d’entrades a la presó. “El rigorisme no només ha existit en la legislació sinó també en la pràctica de les administracions penitenciàries, que, en particular [entre 2002 i 2010] van realitzar un ús especialment restrictiu de la llibertat condicional”, afirma l’estudi.

Cid es recolza en els treballs d’un altre catedràtic, José Luis Díez Ripollés, de la Universitat de Màlaga, per identificar el “rigorisme penal” com la principal causa de l’alta taxa d’empresonament. Al telèfon, el mateix Díez Ripollés considera apropiat parlar també de “populisme punitiu”. Els polítics exploten l’opinió pública a través d’una “percepció social equivocada”. “Les societats pensen que hi ha molta més delinqüència de la que realment hi ha. I davant aquesta sensació d’inseguretat davant el delicte, el polític de mà dura proposa solucions que són molt simples, però que a la gent li convenç “, explica. Cid assenyala l’existència del terrorisme etarra per entendre també la persistència de mà dura de les tres primeres dècades de la democràcia.

Una nou concepte

No obstant això, el catedràtic de Dret Penal aposta perquè l’evolució reduccionista acabarà imposant-se, entre altres raons, per la influència dels estàndards europeus. “Hi haurà una pressió en favor d’un retorn escalonat a la comunitat: a través de la llibertat condicional, el règim obert, o la supervisió de la llibertat condicional”. El fet, diu, és que “hi ha ja una estructura en marxa”. I aquesta estructura -facilitada en part pel sistema de mesures alternatives que la legislació ha vingut introduint en paral·lel- és la que ara s’aprofita en la crisi del coronavirus.

“No és la idea de càstig el que està en discussió, és la idea de presó”, diu Cid. “La societat ha de saber que la presó és una solució molt cara, el seu cost és molt elevat”, afegeix. Però Cid reconeix que ho és a mitjà i llarg termini, al contrari que, per exemple, augmentar la capacitat d’investigar i resoldre els delictes, que resulta car en el curt termini. La literatura criminològica assenyala que a la llarga la inversió en eficàcia és molt més decisiva per dissuadir els delinqüents. Però l’experiència de la demagògia mostra que electoralment és molt més rendible l’oferta de mà dura. El pressupost penitenciari anual ronda els 1.200 milions d’euros.