Soledad Prieto és la directora de l’única presó de dones de Catalunya. En el tercer capítol de “Temps mort”, explica en què consisteix la seva feina, quines alegries li aporta el tracte proper amb les internes i quines barreres han de superar per garantir la qualitat dels programes de reinserció. Diu que la presó l’ha fet més humana i té molt clar que és necessari tenir una presó de dones per a les dones.

(Article de Temps Mort)

El tancament de Wad-Ras pot fer perdre la perspectiva de gènere en els programes de reinserció

Els centres i mòduls penitenciaris femenins estan pitjor dotats que els masculins, cosa que afecta la qualitat dels processos de rehabilitació

L’únic centre penitenciari de dones a Catalunya és centenari i cau a trossos. La directora de Wad-Ras ho té clar: “Cal enderrocar tota la presó per tornar a construir-la“. La reforma està descartada perquè, en principi, el 2025 es traslladarà la seva població al complex que Justícia crearà a la Zona Franca. 

Ara bé, una hipotètica reconstrucció permetria, a banda d’una infraestructura més moderna, revisar la utilitat dels espais que, en teoria, han de rehabilitar les internes per incorporar-les a la societat, però que, a la pràctica, estan lluny d’assemblar-se a la realitat fora dels murs.

Il·lustració de Luis Tinoco per al programa “Temps mort” de Catalunya Ràdio (CCMA)

 

Soledad Prieto fa quatre anys que dirigeix Wad-Ras i creu que les sales de comunicació de la presó són “hostils” perquè conserven la distribució de les presons antigues, més pensades per al càstig que per a la reinserció.

“Em sembla inhumà que en el segle XXI una persona hagi de veure’s amb algú a través d’uns barrots.”

La majoria d’internes han comès delictes relacionats amb robatoris i tràfic de droga, però els nivells de seguretat fan pensar que són convictes de caràcter violent. L’espai no s’ajusta a les necessitats.

Pensades per als homes

Angela Davis descriu en el llibre “Podem abolir les presons?” que els primers centres penitenciaris van ser dissenyats al segle XVIII a Europa per a castigar els homes. A la dona se li negava qualsevol estatus d’individu perquè eren propietat del marit, per tant, no se li podia privar d’un dret com la llibertat si ni tan sols el gaudia.

La realitat ha canviat. Ara les dones cometen delictes i són empresonades amb l’objectiu de convertir-les en millors ciutadanes, tal com indica la Constitució espanyola. La directora de Wad-Ras admet:

“La reclusió no és la solució, però si entren aquí, els hem de donar les màximes eines perquè surtin en les millors condicions competitives”.

Tot i això, entitats com l’Institut de Ciències Polítiques i Socials denuncien la manca de perspectiva de gènere en els programes de reinserció i diuen que els espais carceraris femenins estan pitjor dotats en qüestions de serveis i activitats, cosa que afecta l’eficiència dels processos de rehabilitació.

Segons Justícia, més del 93% de la població reclusa a Catalunya són homes i, en conseqüència, les polítiques penitenciàries estan més dirigides al sector masculí. L’escletxa s’agreuja en el cas dels centres mixtos, on elles són la minoria que ocupa un mòdul dins d’un complex ple de reclusos.

Wad-Ras és l’única presó integrada només per dones a tota Catalunya i, d’aquí uns anys, desapareixerà. Davant la perspectiva del trasllat, la directora reclama: “Un espai per a les dones amb condicions adients, perquè la part humana ja la portem les persones que hi treballem, però l’arquitectura és fonamental”.

Barreres estructurals

Ser un centre petit, amb una vuitantena d’internes, té avantatges com el tracte proper. “Passo tots els dies pel pati perquè vegin que soc amb elles”, explica Prieto. La presència de personal treballador als espais comuns és una filosofia implantada a propòsit per la directora:

“Aquí no hi ha búnquers ni automatismes, per tant, si una senyora vol passar d’un lloc a un altre, ha d’interactuar amb el funcionari, fet que afavoreix que la relació sigui més bona.”

Però viure en una construcció vella i obsoleta també comporta inconvenients. La divisió per mòduls és reduïda, el que fa que en les habitacions convisquin recluses de totes les tipologies, tot i que la llei orgànica general penitenciària diu que els ingressos han de dividir-se segons aspectes com el sexe, l’edat o la condemna.

“Tenim les mateixes condicions per a les preses considerades perilloses que per a les que han comès un furt.”

La manca d’espais tampoc facilita que les persones amb problemes de salut mental tinguin el seu propi mòdul on seguir programes especialitzats. “S’han eliminat els centres de salut mental d’internament”, afegeix Prieto, “i tenim a presó gent que potser necessita un altre tipus de recursos”.

Les Regles Penitenciàries Europees determinen que les persones empresonades han de conservar tots els seus drets, excepte els que la condemna els hagi tret, i que els règims de visites han de permetre desenvolupar relacions familiars tan normals com sigui possible. L’arquitectura i la Covid-19 ho posen difícil. Les comunicacions s’han complicat perquè les internes han de fer les videotrucades des del mig del mòdul.

“El principal problema de la privació de llibertat és la manca d’intimitat.”

Un altre dret que la justícia no els ha tret, però el sistema sí.

Lluny de tot

Les deficiències en la infraestructura es podrien resoldre el 2025 amb la nova presó, però caldrà veure si el canvi es fa material i, si es donés el cas, si comporta la pèrdua dels avantatges d’un espai petit, proper i especialitzat. Les obres es duran a terme a la Zona Franca de Barcelona, allunyades de la ciutat.

L’arquitecte Roger Paez proposa que els centres penitenciaris deixin d’estar aïllats de la realitat sociocultural a la qual pertanyen. Les construccions de les presons són cada vegada més grans i modernes, però, alhora, més invisibles per a la ciutadania.

Els programes de reinserció intenten salvar la distància entre les internes i la societat on es reincorporaran. En el futur s’haurà de valorar si la desaparició de la presó de dones fa més ample o estreta aquesta separació per a les internes de Wad-Ras. Amb el possible trasllat de les preses en l’horitzó, la directora té clar el que reivindica: “Una presó de dones per a les dones”.