De pandiller a capellà de presons
Álvaro Sicán era pandiller a Guatemala, però l’exemple d’un sacerdot li va canviar. Avui és mercedari i treballa amb interns a Saragossa. La seva història forma part de l’última campanya de Xtantos
[Article extret íntegrament del Seminari catòlic d’informació Alfa & Omega]
Álvaro Sicán és avui capellà de la presó de Zuera (Saragossa), però bé podria haver acabat reclòs en ella. «Em va tocar alguna vegada pegar a algú o agafar un bat. Fins i tot vaig arribar a tenir una arma a les meves mans, però, gràcies a Déu, no vaig controlar el pols i el tret va sortir malament», confessa. De fet, molts dels nois amb els quals Sicán es movia en la seva joventut, en la seva Guatemala natal, van acabar morts o entre reixes. «Alguns es van suïcidar, uns altres van morir de sobredosi i uns pocs van acabar en la presó», recorda el sacerdot, que és un dels rostres de l’última campanya de Xtantos, que anima a marcar la casella de l’Església en la renda. «Darrere de cada X hi ha una història: persones amb noms, cognoms i rostres concrets -com Álvaro- que a l’Església han trobat una mà estesa quan les seves vides estaven trencades o a punt d’esclatar», expliquen des de l’entitat.
Per a Álvaro aquesta mà estesa va ser, a més de la de la seva família, que es va obstinar a educar-ho en la fe des de petit, la d’un franciscà al qual el jove veia recórrer els carrers del seu barri diàriament amb un morral repartint menjar als més necessitats. Aquest exemple silenciós va fer brollar infinitat de preguntes en l’ànima d’un Sicán que encara era capaç d’admirar a algú que ajudava als altres, encara que la seva vida, en aquest moment, semblava anar en direcció contrària. Álvaro era membre d’una de les perilloses colles guatemalenques.
Però com acaba el fill d’una família catòlica involucrat en aquest món? Abans de respondre, el guatemalenc aclareix que «les colles d’abans no eren com les d’ara». «Hi havia drogues i violència», però no en grau superlatiu i, «a més, hi havia un cert sentit de germanor». Va ser això, d’alguna manera, el que el va portar a la colla. «Només tenia germanes i sempre buscava algun noi amb el qual jugar. Això em va fer acostar-me a un grup de nens del carrer. Es dedicaven a lustrar sabates i jo tractava d’ajudar-los en el que podia».
Sicán va forjar una amistat especial amb dos germans, els pares dels quals solien deixar tancats en una habitació mentre s’anaven a treballar. «Un dia, en tornar de l’escola, vaig veure als bombers. Em van dir que la casa d’aquests dos germans estava cremant, que la porta estava tancada i un d’ells estava dins». No van poder fer res per ell. El seu cos va aparèixer totalment calcinat i arraulit sobre el que abans havia de ser un llit.
Aquest drama va marcar un abans i un després en la vida del petit Álvaro. «Em vaig desorientar i inconscientment em vaig bolcar molt més amb aquells nois. El sentiment de pertinença, de germanor, era molt forta». Fins que es va topar amb aquell franciscà, el del morral, al qual va abordar en una ocasió. «Li vaig preguntar per què ho feia». En aquella conversa, «em va convidar a deixar enrere la vida que portava i a fer nous amics. “Coneixes el grup juvenil dels mercedaris?”, em va dir». Amb el temps, Álvaro Sicán va acabar professant en l’ orde mercedària. El frare ha treballat en les presons del seu país, també en les d’El Salvador -on a més va poder col·laborar en una llar per a fills de pandillers- o de Moçambic. «Des de fa cinc anys soc el capellà de la presó de Zuera, i també porto la Llar Mercedària, on acollim a gent que surt de presó i no tenen familia. La idea és ajudar-los en el seu procés de reinserció». Una tasca, conclou, que «em fa recordar tot el procés que jo he passat».
La campanya de Xtantos d’aquest 2022 per a la declaració de la Renda:
