Entrevista a un frare mercedari: “La presó és el lloc on més es resa”
Nascut a Barcelona en 1964, el P. Fernando Ruiz és el capellà de la presó de Terol i ha passat de les missions a Llatinoamèrica a celebrar missa en petits pobles
[Article extret íntegrament del diari Heraldo de Aragón]
En la Edat mitjana, els frares mercedaris alliberaven cristians capturats per musulmans. A qui rescaten ara?
A éssers humans en captivitats com aquells o pitjors, amb la complicació que ja no és dins de la confrontació islamisme-cristianisme, sinó en la lluita per la dignitat i la possibilitat de mantenir la fe.
I quines són aquestes noves captivitats?
A Terol, on soc capellà del centre penitenciari, treballem amb el món de la delinqüència. La societat està molt d’esquena a qui entra en la presó, el lloc on més es resa juntament amb els hospitals. No ajuda al pres ni a la seva família i, en sortir, les possibilitats de reinserció són molt baixes.
Reconforta als reclusos. Què els diu?
Entro amb un equip petitó de pastoral penitenciària i fem uns quants programes. En la celebració religiosa invoco moltíssimes vegades a l’esperança, a la capacitat de perdonar-se i demanar perdó i al compromís d’ajudar-se els uns als altres.
P. Fernando Ruiz confessant a un intern en el Centre Penal Mariona, El Salvador
Què li demanen els presos?
Alguns no tenen cap font d’ingressos i necessiten un mínim d’economia per a poder trucar a les seves famílies o comprar algun producte bàsic d’higiene. Aportem aquestes petites quantitats que, no obstant això, canvien la situació. De no tenir res a tenir 15 euros, significa poder telefonar a casa.
Els reprèn pels seus delictes?
Mai pregunto per què són allí. És una norma bàsica per a la trobada personal, que és, segurament, el més important. Els rebo com a persones i, quan algun vol compartir part de la seva vida, l’escolto des de l’empatia i el respecte, no des de la compassió o la complicitat.
Hi ha paraules de pietat per a delinqüents com Igor el Rus, intern a Terol unes hores?
Sempre cap la misericòrdia, sense tancar els ulls a la necessitat de justícia. Hi ha conductes terribles que mereixen un càstig exemplar i protecció de la societat, però això no pot llevar la misericòrdia i la humanitat, que és la nostra aposta. La tasca en el món penitenciari indica la salut humana d’una societat.
Què opina de la presó permanent revisable?
No és la solució, com tampoc ho és retornar a la persona a la societat sense garanties que hagi canviat. No és qüestió d’allargar el temps, sinó de conèixer a la persona i ajudar-lo a canviar mentre està a la presó i, a partir d’aquí, prendre decisions.
Quin delicte li produeix més rebuig?
Els delictes sexuals em semblen avorribles i on hi ha una mort es produeix una fallida irreparable per a tots, també per a qui ho ha comès. A vegades, costa assimilar-ho i haig de renovar-me en l’esforç per acollir a la persona. Però, com va dir Jesús, el que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.
Algun pres li ha agraït els seus desvetllaments?
Sí, hi ha casos molt bonics. Recordo un pres de la presó romana de Regina Coeli al qual jo prestava llibres. Es va llegir les obres completes de Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu i va començar a tenir experiència mística. Vaig veure en ell el procés pel qual una persona es fa santa.
Va arribar a Terol fa cinc anys després d’haver estat a Veneçuela i Guatemala. Com són allí les presons?
Les presons d’aquí comparades amb les de Llatinoamèrica són un ‘kinder’, un jardí d’infància. Hi ha respecte, ordre i cura de la salut. Allí es passa fam i amuntegament i hi ha pallisses i extorsions entre presos.
És un dels quatre frares que habita el convent de Santa María de l’Olivar, en Estercuel, amb 40 cel·les. Quina baixada vocacional!
Certament, a Espanya hi ha molt poca resposta vocacional, resultat de la deriva europea de valors i fe. Creiem que en haver progressat en ciència i economia hi ha menys fe, però això no ocorre en altres cultures. Hem intentat un món laic i un dels fruits és la falta de vocacions.
Ha passat de les multitudinàries missions a Guatemala i Veneçuela a la calma d’un convent enmig de la muntanya.
He après a no mirar els números. Celebro missa en La Zoma amb la mateixa reverència que ho feia en l’antiga Guatemala; allí, amb 700 persones, aquí amb 9 contant-me a mi i a la Santíssima Trinitat. A Terol també soc missioner. A Europa tenim molts menys problemes i sofriment, però som menys feliços.
P. Fernando Ruiz en una de les seves missions a Guatemala
Com explica això?
La felicitat no prové de tenir cobertes les necessitats materials o el respecte als teus drets. L’important és com atens les persones amb les quals vius.
P. Fernando Ruiz realitzant una de les seves passions, des del Monestir de l’Olivar: L’Astronomia
