De la cel·la al caixer: “Vaig sortir de la presó i em vaig esfondrar en veure’m dormint al carrer”

La Fundació Obra Mercedària ofereix allotjament a mitja dotzena d’homes que, després de complir condemna, no tenen on anar

[Article extret íntegrament del diari El Periódico, per Elisenda Colell]

Fa ja quatre mesos que M. va aixecar les seves dues bosses plenes de roba, va mirar al cel, va esbossar un somriure d’orella a orella i va sortir de la presó de Quatre Camins (La Roca del Vallès) després de quatre anys de tancament per acumulació de robatoris. “Per fi lliure! Pensava a anar a una pensió, buscar-me una feineta per Mercabarna i, aquesta vegada sí, començar de nou”.

En la presó va aconseguir apartar-se de les drogues i estava convençut que s’anava a allunyar de la mala vida. Però aquell somriure es va esborrar a les poques hores de tornar a Barcelona. “Em vaig veure al carrer… em vaig enfonsar. Em va caure la moral al terra”. Va passar dos mesos dormint al carrer. La sort, diu ell, li va portar a la llar La Mercè, un espai de la Fundació Obra Mercedària on viuen cinc homes més en una situació similar. “Ens falten molts mitjans, no podem atendre a totes les persones que ens necessiten. I sense un habitatge és impossible començar una nova vida”, insisteix la directora de l’entitat, Núria Ortín.

M. té 54 anys i arrossega un historial de robatoris per a poder punxar-se heroïna i esnifar cocaïna que li ha portat a la presó en tres ocasions. “Aquesta última vegada em vaig dir; ja prou, vull començar de nou”, reconeix. Abans de sortir de presó va decidir que s’instal·laria en una pensió del barri del Raval i buscaria un treball. “Tenia la il·lusió d’operar-me les dents”, explica. La poca dentadura que li queda segueix avui desencaixada. Amaga la mirada en les seves ulleres, i amb la mà es pentina els pocs pèls que conserva, recollits en una cueta. Els seus somnis es van truncar.

“De la presó cal sortir amb un suport… i jo no vaig tenir de cap mena”, reflexiona. Va arribar a Barcelona amb tren i es va dirigir fins a la pensió que tenia pensat instal·lar-se. “Estava tancada”. Després, va picar a la porta de diverses entitats socials i albergs per a persones sense llar. “Estava tot ple, hi havia llista d’espera”. Va aconseguir que una veïna li guardés les seves bosses a casa. “No em passava pel cap que seria al carrer”.

Al carrer per a no tornar enrere

Encara es recorda d’aquella primera nit. “Em vaig ficar en un bar fins que va tancar, però en sortir vaig enxampar una bronquitis”, explica. “Em vaig enfonsar, em va caure la moral al terra. Jo estava fent un esforç per a no ficar-me en problemes. Podia ocupar, robar, barallar… però no volia, no vull tornar a trepitjar la presó”, insisteix. Aquells mesos de fred i por li van fer tornar als inferns. “Clar que vaig consumir… perquè no volia pensar”.

Ell diu que va tenir una mica de sort. A través d’un conegut de la presó, va aparèixer una dona, Àngels, que li va salvar. Va cridar als serveis socials del Departament de Justícia i aquest març va aconseguir una plaça en la Llar La Mercè, a Sant Feliu de Llobregat, de la Fundació Obra Mercedària. “Aquí estic tranquil, puc pensar i m’ajuden molt”, agraeix.

Permís per a anar al bany

Allí viuen cinc homes més com ell. No poden prendre drogues i han de col·laborar i respectar els horaris. A canvi, reben suport per a tràmits burocràtics, els ajuden a buscar treball i també suport emocional.

Taller de roses de Sant Jordi en un de les llars d’acollida de la Fundació Obra Mercedària per a presos que han complert la seva condemna (Llar la Mercè)

“El canvi de xip de la presó no és fàcil. Molts et demanen permís per a anar al bany, et parlen de ‘Don’… i no saben coses bàsiques d’internet, de cites prèvies o de com usar el mòbil”, compte Pep Roma, educador del centre. Caben 12 més, però, per manca de finançament, l’entitat no pot allotjar a tots els que ho necessiten.

Un altre dels usuaris és Alphonse Daudet. Porta dos anys en aquest recurs, després d’una condemna per revelació de secrets que el va tancar a la presó durant dos anys. De la seva història en la presó, de la seva detenció o de la seva arribada a Espanya, es podria escriure un llibre. És un jove camerunès que, després de creuar el desert del Sahel i el Mediterrani en pastera, va ser acusat de violència de gènere, però finalment només se li va condemnar per gravar un vídeo negant una violació que va sumar 20 milions de reproduccions. “Quan no tens papers tots s’aprofiten de tu”, resumeix ell. El van detindre a Granada quan s’anava a empadronar i ha estat en tres presons diferents. Les dues últimes, a Saragossa.

Una visita en dos anys

No va poder gaudir de cap permís penitenciari perquè no tenia lloc al que anar. “La solitud la vaig passar amb l’esport”, confessa. Quan es va acostar la seva llibertat, el nerviosisme es va apoderar d’ell. “Vaig preguntar per la presó: alguns em deien que ocupés un pis, uns altres que els cuidés les seves cases… Hi ha qui torna a delinquir per a tornar a entrar, almenys et donen sostre i menjar”.

Va escriure cartes a totes les entitats socials que va poder. “No em deien res i ja ho donava per perdut”, explica. El director de la presó tampoc li va deixar parlar amb la seva família a Camerun. “Es pensaven que estava mort”. Fins que un dia va rebre una visita. “Jo vaig pensar que era broma de mal gust En dos anys no m’havia vingut a veure ningú!”, exclama.

Era un religiós mercedari de l’Ordre de la Mercè vinculada a la Fundació, que li va facilitar un allotjament en sortir de la presó. “Vaig demanar anar a Catalunya. Em vaig esperar dues setmanes perquè no hi havia places i després vaig aconseguir entrar”. Ara busca treball. “Però ningú em vol fer contracte i als pocs mesos m’acomiaden”, lamenta. De moment, s’encarrega de cuinar la sagrada forma que es pren en la missa. “Jo no crec en la religió, però sí en Déu. La gent fluixeja que jo faci les formes, però bo, em fa molt feliç i li poso tot el meu amor. A vegades, si ho intentes, les coses surten bé”, agraeix.

Alphonse Daudet elaborant les formes en el taller

Aquest article pertany a un reportatge anomenat “El repte de la reinserció”, que contenia dos articles que van sortir en El Periódico. Un d’ells és aquest, que és el que parla sobre la nostra llar d’acollida a Sant Feliu i on van entrevistar a dos usuaris residents.

Aquí podeu trobar més informació sobre el reportatge.