Les segones oportunitats a Wad-Ras
Cinc recluses de la presó de dones de Barcelona expliquen com treballen la seva reinserció i els seus plans per a quan surtin de presó. La majoria de les preses compleixen condemnes per tràfic de drogues i furt, i dos de cada tres han estat víctimes de violència masclista
[Article i fotos extretes íntegrament del diari El Periódico, per Ximena Borrazas]
Endinsar-se a la presó de dones de Wad-Ras fulmina alguns tòpics sobre el que una s’imagina que és una presó. D’entrada, les instal·lacions, encara que antigues, evoquen a una escola o a una bulliciosa família. La presó barcelonina -que funciona des de fa gairebé 40 anys- acull a 140 recluses. La majoria estan empresonades per tràfic de drogues i furt. Algunes d’elles compleixen la seva primera condemna. Unes altres són reincidents. La directora de la presó, Soledad Prieto, explica que dues de cada tres han sofert violència masclista i que la majoria són arrossegades per les seves parelles, els qui, una vegada tancades, s’esfumen de les seves vides en més del 60% dels casos.
Més enllà de les seves històries, a Wad-Ras afirmen que es prenen molt de debò que les penes privatives estiguin orientades a la reinserció. Aquí les segondes oportunitats prenen forma de classes d’idiomes i de formació professional. Les històries (i plans) de cinc preses -Verónica, Diama, Nara, Azucena i Josielle- són també la història d’aquest centre que tancarà les seves portes en 2027.
Mare a la presó
Verónica, espanyola de 35 anys, compleix condemna en el mòdul de mares al costat de 10 companyes més i els seus bebès. Ella té quatre fills, però només viu amb el més petit, de tot just un any: en aquesta secció l’edat màxima és de tres.
És autora reincident de furts, activitat, explica, a la qual també està lligada la seva família. «No vull estar més lluny dels meus fills ni donar-los aquest exemple», afirma. Somia amb un futur com a dependenta d’una botiga de roba. Si per a alguna cosa li ha servit el seu pas per Wad-*Ras és per a «aprendre a pensar més les coses».
Sola a Espanya
Diama va ser empresonada fa dos anys per tràfic de drogues. Nascuda a Itàlia, però d’origen senegalès, no té a ningú a Espanya. En breu sortirà de permís i somia amb un futur com a «entrenadora esportiva». «Quan vaig arribar aquí vaig fluixejar perquè venia de Brians i no té res a veure: el dia del meu ingrés em van rebre amb un plat amb una hamburguesa i chuches», afirma Diama, de 25 anys.
La condemna, afirma, l’ha viscut com un cop de volant en la seva vida: ha temperat el seu caràcter i ha guanyat maduresa. «Si no passava per aquí no anava a millorar», afirma. Un dels motius pels quals va fer aquest “clic”, explica, és que, després del seu ingrés, la seva mare no li va parlar durant sis mesos. «Em vaig sentir molt abandonada i tremendament penedida», afirma. Després de la inflexió, es va recolzar en l’esport i en els funcionaris, «una sustentació psicològica clau».
Infància turbulenta
Nara, brasilera de 35 anys, va tenir una infància turbulenta. La seva mare la va abandonar amb tot just dos anys i va ser adoptada per una família que mai li va parlar del seu origen i que la violentava físicament. Malgrat això, va tirar endavant i va exercir de periodista cultural i de productora d’un programa televisiu. El seu futur prometia horitzons amplis fins que li va arribar la proposta d’un viatge a Espanya. En aterrar a Europa la policia de l’aeroport va trobar cocaïna en la seva maleta. Ella encara manté que desconeix l’origen de la droga.
La seva estada en el centre ha estat una «total muntanya russa d’emocions». Temps enrere, després de la mort dels seus pares, va descobrir a través de videotrucades amb persones de la seva confiança al Brasil que ella havia estat adoptada de petita. Per a Nara, l’estètica és un agafador de normalitat i una promesa de futur. Fins i tot en les videoconferències amb els seus propers ningú diria que està presa per com llueix. Quan surti en llibertat, assenyala, tornarà el Brasil per a dedicar-se al món de la bellesa. Durant la seva condemna, ha fet cursos d’estètica i ha descobert una nova passió.
Pel fet que molt poques persones al Brasil saben de la seva situació, Nara ha preferit no aparèixer retratada en aquest reportatge.
Nara recorda a una companya, autora d’aquesta obra, que es va suïcidar a la presó fa un temps
Noies molt joves
Azucena, mexicana de 25 anys, es troba a la presó preventiva des de fa un any i dos mesos a l’espera d’un judici que té pendent per tràfic de drogues. S’enfronta a una pena de vuit anys, encara que ella assegura que és innocent. Durant molt de temps va consumir drogues i es va relacionar amb persones d’historial carcerari. Uns marges que es mouen entre l’estigma i l’oblit. Considera que es dona poca veu a les persones que, com ella, estan condemnades perquè, si es donés difusió a aquestes realitats el Govern, afirma, hauria d’actuar. «Tal qual està muntat el sistema, molt poques presons realment serveixen per a reinserir», assenyala.
Azucena
Josielle
Josielle, de 32 anys, transmet amb la mirada un profund penediment. Per desesperació i impulsats, diu, per treure a la seva filla de set anys endavant, ella i el seu marit van acceptar ser mules i van acabar caient presos a Espanya. Es troba en el centre penitenciari des de fa un any i la seva pena total és de sis.
No obstant això, en haver complert la meitat, pot optar per una expulsió i així tornar al Brasil. La condició és que no pot trepitjar la UE durant set anys. Si pogués definir la seva situació en una sola paraula seria, sense cap dubte, «penediment». «No val la pena fer-ho, la gent no veu les conseqüències, això perjudica la persona que ho fa i a tot l’entorn, la família pateix molt», reflexiona Josielle.
