Pastoral Penitenciària: veure a Crist en el pres
Entrem en la presó, on la Pastoral Penitenciària es bolca en l’acompanyament religiós, social i jurídic dels privats de llibertat
[Article extret íntegrament de la revista Ecclesia (text: Luis Rivas / fotos: Carlos Mira Manzano)]
Dins de la presó, l’aire està viciat. Un entra a la presó i la presó entra en un amb la seva olor de producte de neteja, suor i oxigen molt respirat que impregna els passadissos amb les seves reixes. Les comportes fan el seu treball i es llisquen entre sirenes i senyals lluminosos, tancant als presos darrera del cristall com si estiguessin en una gran peixera humana. Passar una tarda completa, des de la sobretaula fins al vespre, ha de congestionar, carregar de pressió i posar mal de cap, i aquesta sensació inequívoca potser sigui la que més ens acosti al que suposa complir una condemna. Enrere queden els murs amb les seves corones d’espines concertines. La llibertat està a dos-cents metres, o a uns quatre llocs de control.
Fins aquí, la realitat carcerària que reflecteix certament la cinematografia. «La gent no sap el que és la presó, hi ha molt de prejudici, molta estigmatització», declara un funcionari de presons abans de deixar-nos passar. «Aquí hi ha persones que s’han presentat a ingressar sense roba, perquè pensaven que els anàvem a posar un vestit de ratlles. Uns altres venen amb por i pregunten en les entrevistes prèvies si els pegarem. No, home, aquí no fem això. El desconeixement és enorme», afegeix.
Accedim al Centre Penitenciari de Castelló de la Plana en companyia del seu capellà, Florencio Roselló, que entra amb clau. De primeres, recorrem la presó repartint els permisos per a assajar amb el cor. Tot són facilitats si vens amb ell. «El pare és un artista», comenta Tomás, l’agent que ens escorta. «S’ocupa personalment del 90% dels interns, 600 homes i 80 dones, independentment de la seva religió. És indispensable aquí: atén espiritual i materialment», agrega.
Els reclusos se li acosten i ell els coneix a tots pel seu nom. «Tinc la roba per als teus fills», li diu a Rebeca; «truca a la teva mare» li recorda a María. Fa broma amb lo maca que és la filla de la xilena, «que no s’assembla a ella». Ni al seu pare, que també està pres en un mòdul per a homes, encara que no van ingressar junts. El pare Florencio se sap les històries de cadascun. Com la d’Araceli, que no podia sortir del mòdul perquè aquí està també tancat un ex-xicot sobre el qual pesa una ordre d’allunyament.
“Vull un collaret”, li demana ella.
“El que tu dius collaret és un rosari”, li respon Roselló.
«El dissabte vaig sortir per primera vegada a Missa. Va ser molt bonica, em va relaxar. El pare és tot en la presó. T’ajuda molt», ens compta ella. Estem en el mòdul 8, el de les internes més conflictives. Fa dies, tres d’elles es van enredar en una baralla i una presa «molt corpulenta» va haver d’ajudar els funcionaris a separar-les. L’ambient és més sorollós, hi ha més llum artificial i està menys decorat que en altres zones de la presó. «Aquí estan les “anawim”, són les veritables pobres de Yahvé», ens explica Florencio. «Les vull i sento feblesa per elles. Per això, els porto ventalls o roba bona del rober. Quan se’m queixen les altres, els dic que, si volen ventalls, que es vinguin a viure al mòdul 8», prossegueix. En veure a Jana, del Brasil, li lliura unes fotos de la seva família que li ha imprès a color. «He hagut de llevar dos o tres perquè eren pujades de to», fa broma.
Florencio Roselló és mercedari de la parròquia de San José Obrero – situada a quatre quilòmetres del centre penitenciari- i dirigeix el departament de Pastoral Penitenciària de la Conferència Episcopal Espanyola. «Podria estar a Madrid tota la setmana, però el contacte directe amb els presos em fa mantenir viva la sensibilitat», comenta. D’ell diuen els seus col·laboradors que és el número 1 recaptant fons, negociant amb els polítics i travant convenis amb les autoritats. «Perquè et respectin en la presó, has de venir totes les setmanes i, si pot ser, gairebé tots els dies», afirma.
La Pastoral Penitenciària disposa d’uns 35 voluntaris setmanals en la presó de Castelló. María Teresa s’encarrega del rober: «Com soc mestra, pensava que vindria a fer classe, però no, vaig venir per a muntar un rober, que és una tasca fonamental per a ells». Cada setmana, els reclusos emplenen una instància demanant a l’Església roba i calçat que necessiten. Sergio, un intern que també és voluntari de la Pastoral, les rep i s’encarrega de lliurar les bosses en les cel·les. «Sobretot demanen sabatilles i, ara, roba d’hivern per al fred. Fem el que bonament podem. Jo sempre els dic sempre que això no és El Corte Inglés, encara que després Florencio es gasta els seus diners personals en sabatilles per a no donar de segona mà», assegura.
«Res més arribar, vaig preguntar on estava la roba i Florencio em va dir: “Això és treball teu”. Avui, sis anys després, tenim 14.000 peces. La meva filla no pot ficar el cotxe en el garatge, perquè està ple de bosses de roba que classifico i, si escau, rento jo mateixa», assenyala María Teresa amb orgull. Temps després, va convidar a la seva amiga Emy, soprano, a participar com a voluntària a la presó. Avui, dirigeix el cor de la presó, en el qual participen sis homes i sis dones que han passat la prova pertinent. I, com prescriu tota activitat conjunta entre persones de tots dos sexes, amb la supervisió d’un funcionari. «Em vaig quedar enamorada de l’experiència, la psicologia és el que importa aquí», explica Emy. El cor assaja dues hores a la setmana i la seva directora no s’ha pres ni un descans en tot l’estiu. «M’encantaria venir més, perquè fer música és com estar en contacte amb Déu», assegura. Avui estan assajant “La vida és bella”, amb una màquina de karaoke que els va regalar la Pastoral Penitenciària. «Fem dos concerts a l’any en la sala d’actes: el de fi de curs i el de Nadal, i el repertori va des de la cançó pop fins a l’òpera, passant per l’oratori i la sarsuela», agrega. Per Nadal, l’Església també els cuina dues grans paelles i organitza un gran partit de futbol amb voluntaris.
Per a Ana, una interna que porta en el cor des de desembre es tracta de «una mica d’il·lusió entre quatre parets. També és una forma de superació, perquè m’agrada cantar, però em feia molta vergonya. Ja li he dit a Emy que penso seguir amb això quan surti de la presó, que m’esperi fora», reconeix. Ana treballa en un dels supermercats per a reclusos -economats- i acaba d’aprovar primer de ADE amb la universitat a distància. Ramón, per part seva, està construint una maqueta de la catedral de Santiago amb la fusta de les caixes de fruita. Al costat d’ell, un intern joveníssim treballa en el taller en un carret molt més rudimentari: «és per al meu fill de quatre anys», comenta.
Uns altres, en el mòdul 4, estan amb la revista de la presó, que tiren endavant gràcies a una impressora que els va regalar la Conferència Episcopal. «Tot el que sigui trencar la rutina és un premi», asseguren. En el 7, cusen amb una màquina «de modista professional» que els va portar el pare Florencio i que «és impossible que es trenqui». En el 8, dotze internes gaudeixen del taller de costura que imparteixen les voluntàries Conchi i Amparo. «Ho aprofiten molt», comenta Conchi. «Els relaxa, i els ve molt bé amb vista a trobar un treball fora. La Pastoral buscava gent per a ensenyar a cosir, jo vaig pensar en la meva amiga… I al final vaig venir jo també», afegeix. En el moment d’escriure aquestes línies, reclusos de deu presons d’Espanya peregrinen a Santiago amb un permís especial per a abraçar junts a l’apòstol el 7 d’octubre. «Tinc una relació personal amb ells», admet el pare Florencio. «Per això els insisteixo als voluntaris i al meu ordenança Sergio, que és un intern, que, encara que jo no estigui, els presos han de veure sempre presència d’Església», prossegueix. «Quan els hi explico a la gent el que fem, es queden bocabadats. Em diuen “ai, no sabíem que l’Església feia això, amb els detractors que té, pensàvem que l’Església eren sermons…” -apunta María Teresa-. Quan em diuen que com puc venir a la presó, amb aquesta gent que alguna cosa haurà fet, els cito l’Evangeli, aquella pregunta del Papa de “per què ells i no jo?” o el poema Podries, de Joana Raspall, que m’encanta, i acaben dient-me: «Tens tota la raó».
Rosa i Alberto imparteixen un taller de sentiments i emocions secundant-se en l’Evangeli. Avui, a més, estan treballant el “Magnificat”. «Encara que venim a parlar-los de Jesús, sobretot els escoltem», expliquen. El pare Florencio subratlla aquesta línia: «El que fem en la Pastoral Penitenciària és, per exemple, no parlar de Déu abans de conèixer la situació de la persona. La presència de Déu també és aquí quan ens interessem per la seva família».
“Sent molt rebuig cap a Déu en els presos?”
“Per a res. En primer lloc, nosaltres no entrem en la presó amb, entén-me l’expressió, la creu per davant. Nosaltres els ajudem, ens interessem per la persona, la cuidem i ells coneixen aquí la presència de Déu. L’Església és celebració a través de la vida. Després ja van venint a Missa els que volen, perquè l’Església no és només anar a Missa. Aquí dins hi ha gent que ha trobat a Déu quan li ha fallat tot. Ells tenen clar el que és l’Església. Tant valor té donar la comunió com donar-li una bossa de roba al necessitat.”
La Pastoral Penitenciària ofereix confessió i celebra tres misses setmanals en la presó, una per a les dones -els dissabtes- i dos per a homes -els diumenges-. En la capella destaquen dues imatges d’abraçades, un Crist reixat i el text de les Benaurances. Durant la festivitat de la Mercè, el centre va haver d’habilitar la sala d’actes perquè el pare Roselló celebrés l’Eucaristia, a la qual van assistir més de 110 presos.
L’acció de la Pastoral Penitenciària s’assenta sobre tres pilars: religiós -espiritual i de formació-, social -dins i fora de la presó, a més d’amb les famílies- i jurídic, amb l’ajuda d’advocats i jutges que col·laboren. En pocs casos conflueixen de manera tan clara com en el projecte Lliures i Responsables de preparació a la llibertat, una xarxa de pisos que l’Església posa a la disposició dels reclusos quan surten de permís. «Hi ha molts interns que no poden sortir de permís, perquè no tenen família ni un lloc en el qual quedar-se», explica Daniel, funcionari de presons. «En aquest cas -prossegueix- és la Pastoral Penitenciària qui es fa responsable davant el jutge de la persona que surt. El pare Florencio o gent de la Pastoral venen a buscar-los i a retornar-los en el seu cotxe, i els donen la clau perquè tinguin una casa en la qual pernoctar. Sense casa i sense ningú que es responsabilitzi d’ells, el jutge no els permet sortir». «En total, estem traient més de 3.000 persones a l’any en tota Espanya», calcula Roselló.
A Castelló de la Plana, la Pastoral Penitenciària disposa de dos pisos molt pròxims per a allotjar als reclusos. «El de dones figura com una casa de Càritas en la qual acollim a noies que busquen treball, per l’estigmatització i els prejudicis», revela el pare Florencio. «Els veïns del pis d’homes, en canvi, ja ho saben, perquè portem molts anys allí». De fet, Ángel, voluntari de la Pastoral i traballador de la Fundació Obra Mercedària, és el president de la comunitat.
En el pis de dones ens reben Bea i Tamara. Bea comença a sortir de presó regularment, perquè acaba de trobar treball en una residència d’ancians gràcies a un curs de Càritas. «La meva família m’ha donat l’esquena i aquesta és la meva casa, aquí entro i surto», declara. De moment, ha de tornar a presó a dormir, encara que el pare Florencio ja s’està barallant perquè li posin una polsera telemàtica. Els caps de setmana pot pernoctar fora, i disposa de sis permisos a l’any. «Encara no he anat ni a la platja. Surto que em fa mal fins al pèl, però… tinc treball!», es congratula. En el seu treball ningú sap que ella és una reclusa i que ha de tornar a dormir a la presó.
Tamara, per part seva, gaudeix de la seva primera sortida en anys. «Et maregen els espais oberts, impacta». El jutge li permet veure als seus tres fills, encara que no pernoctar en la mateixa casa que ells. «També tenim normes en el pis, que ens posen Sonia -la coordinadora del pis de dones- i Florencio: no sortir abans de les 7 del matí ni arribar després de les 21.30», aclareix. «Jo tinc tant interès com ells en què això funcioni», es defensa Roselló.
La tasca es complementa amb el treball en el Punt Llibertat. Obert des de 2019, es tracta d’un centre d’acolliment i orientació a persones que ingressaran a la presó o que surten d’ella, així com d’ajuda permanent a les seves famílies. «Els acompanyem en els pisos, a l’hora de buscar ocupació, de recompondre les seves famílies, trobar habitatge…», enumera Ángel, qui, al costat de Sonia, porta el dia a dia d’aquestes persones. Tots dos visiten regularment la presó com a voluntaris de la Pastoral Penitenciària, a més del seu treball professional en la Fundació Obra Mercedària, dels pares mercedaris. «Necessiten ajuda burocràtica per a tenir permisos, treure papers… O econòmica, perquè des que surten passen dos mesos abans que cobren el subsidi d’excarceració i, per exemple, un DNI i les fotos poden costar 22 euros», explica. Ens explica els casos d’interns que, després de molts anys, van sortir de presó i no sabien el que era el WhatsApp, s’anaven a una estació de transport públic ja derruïda o intentaven ficar el bitllet de tren en la ranura quan només funcionava mitjançant codi QR.
En el Punt Llibertat també es reparteix menjar diàriament -donat en pallets per Mercadona-, i s’ofereixen cursos de convivència que els jutges computen per una entrada a la presó. Amb el seu treball, la Pastoral Penitenciària està evitant que persones entrin diàriament en la presó per delictes menors. En opinió d’Esperanza, «el que el pare Florencio no aconsegueixi no ho aconsegueix ningú». «És un treball indispensable, nosaltres el sentim com una abraçada que acull a les persones», expressa Roberto, des del mòdul 4. «Mai hauria cregut que hi hauria cures així», assenyala Rosa. «Et donen roba, ajuden als permisos i amb diners, et veuran quan estàs malalt en un hospital, porten a les persones pel bon camí, es fan càrrec quan les famílies els rebutgen… No es pot demanar més», sentència.
En el Punt Llibertat, ens trobem amb Moha, qui va sortir de presó fa ja quatre anys i continua passant per allí. Li han operat del cor.
“Moha és d’Al·là”, comenta Roselló.
“Però amic del pare, de Sonia i d’Ángel, que m’acullen aquí molts dies. Som una mateixa família”, respon aquest.
La Pastoral Penitenciària assisteix a totes les persones, sense importar la raça o la religió. «Això sorprèn molt als propis interns, que ajudem a musulmans i persones d’un altre credo. L’Església és mare de tots. Les paraules són molt boniques, però aquí treballem amb fets», afirma el pare Florencio. El 50% de les persones ateses per la Pastoral Penitenciària són d’origen estranger, entorn d’un 20% de religió islàmica. Fets com els quatre permisos tramitats a Nayla, una noia a la qual no deixaven sortir i no s’atrevia a demanar ajuda al capellà, per ser musulmana. «Com a mercedari, he visitat presons de Guatemala, El Salvador, Veneçuela o Moçambic. La presó és el reflex d’una societat. Només amb parlar amb 20 presos saps com és aquella societat», assegura.
“I què reflecteix d’Espanya el mirall de les seves presons?”
“Que hi ha molta violència de gènere, molta corrupció i que es té molt estigmatitzats als estrangers. Són un 12% del total de la població a Espanya, però el 29% dels presos. Per això, l’Església ha d’acollir a tothom. Per sobre de tot està la persona. Nosaltres veiem a Crist en la presó”.
