Adam: “Si no fos pels mercedaris hagués acabat pres la resta de la meva vida, o mort”.

El 6 de novembre de 1975, catorze dies abans de la mort de Franco, el rei Hassan II del Marroc va iniciar l’anomenada “Marxa Verda” sobre el llavors Sàhara espanyol.
350.000 ciutadans marroquins i 25.000 soldats van realitzar una invasió en tota regla que va accelerar la descolonització espanyola (i recolonització marroquí) d’aquest territori de 266.000 quilòmetres quadrats, provocant la fugida massiva de la població civil sahrauí cap a la desèrtica regió algeriana de Tindouf, que encara ocupen avui, 34 anys més tard, a l’espera que se solucioni el conflicte.

El poble sahrauí va quedar dividit entre aquells que vivien dins dels territoris ocupats pel Marroc i els que van aconseguir fugir per establir-se als campaments de refugiats i en altres països com Espanya.

Adam va ser un d’aquestes persones que es va veure obligada a escapar. “En l’època de Franco, quan va morir Franco, els espanyols van portar del Sàhara a tots els nens que no tenien família, pares o havien estat adoptats. Vaig arribar a Canàries amb 10 anys. En saber que no tenia ningú a Cuba em vaig escapar, jo no volia anar-me’n tan lluny, i em vaig quedar sol a Espanya, sense ningú “, recorda.

Unes circumstàncies que van portar al petit Adam a buscar-se la vida, a endurir-se, i a triar camins equivocats. “Em vaig quedar al carrer i vaig aprendre a viure al carrer. Amb 10 anys, un nen sense família, sense amor, sense sostre, sense ningú que tingui cura d’ell és complicat. Tota aquesta situació, amb el pas dels anys, em va portar a delinquir i vaig acabar a la presó. Va ser en aquesta època de la meva vida que vaig conèixer als mercedaris “, apunta amb un somriure.

Canvi de Rumb

En la seva estada a la presó va haver una trobada que va canviar la seva vida per sempre. En moments foscos, durs, sense sortida i sense ningú a qui aferrar-se, va aparèixer aquella mà, aquell raig de llum que il·lumina fins a dia d’avui la seva vida.

Adam remarca que “els mercedaris em van donar aquest afecte i aquest amor que necessitava i buscava realment. Em van treure de la presó, em van donar un sostre en un pis d’acollida, i amb 51 anys segueixen mantenint-me, inclosa la meva família. Em vaig casar, i tinc dos fills i segueixen ajudant-me com una mare, com una família de veritat. L’amor que necessito el segueixen rebent”.

Vida mercedària

Actualment Adam col·labora en la nostra comunitat de València i el Puig. Amb el nostre suport, ha sortit endavant, i ha aconseguit formar una família a qui els transmet cada dia els nostres valors, els de La Mercè. El sahrauí es mostra sempre agraït. “Actualment estic a València, al Puig, ajudant amb el menjar. Estic incorporat a l’equip de l’Església, ajudant en tot el que puc, és un gran treball per a mi. Gràcies a ells estic viu. Si no fos pels mercedaris, hagués acabat pres la resta de la meva vida, o mort “.

Adam és un clar exemple del que significa per a nosaltres la pastoral penitenciària, la nostra forma d’entendre el món de la presó i els seus processos. Primer acompanyem al pres en la seva estada a la presó a través de l’acompanyament, de l’escolta, del suport psicològic. I un cop en llibertat, li donem una segona oportunitat, amb paciència, amb el nostre pis d’acollida, i amb la nostra presència al seu costat dia a dia.
“Si parlo dels mercedaris … no tinc paraules, m’han donat la vida. Si no fos per ells jo avui no estaria parlant aquí, no podria estar explicant aquest testimoni. La meva vida ha estat molt difícil i no hagués estat possible aquest canvi. Ara sóc una persona, gràcies a Déu i gràcies a la Mare de Déu de la Mercè “.