Apostant per la reinserció de qui està en la presó
[Article extret íntegrament de la revista ECCLESIA i foto de portada per Matteo Giuliana]
Les visites a les presons han estat cites fixes del Papa Francisco en els seus anys de Pontificat, tant en els seus viatges al continent americà com a Roma, on diversos Dijous Sant els ha celebrat entre reixes. Així, ha demostrat la seva predilecció pels presos. El 24 de gener de 2019 el Papa visitava el centre penal de menors de Pacora a Panamà, i convertia així a aquells nois panamenys en pelegrins de la JMJ. En les seves visites el Papa deia: «Cada vegada que entro en una presó, em pregunto: Per què ells i no jo?».
Francisco no sols ha portat a les presons el consol i la força suficient, sinó que, a més, ha estat l’altaveu dels problemes de superpoblació de les presons i de la falta de rehabilitació i de programes de reinserció.
Els seus discursos han posat l’accent en el fet que les cadenes perpètues són una pena de mort oculta i en la seva lluita contra la pena capital va canviar el Catecisme de l’Església Catòlica, que, fins ara, sorprenentment, encara contemplava que fos «una resposta apropiada a la gravetat d’alguns delictes i un mitjà admissible, encara que extrem, per a la tutela del bé comú».
Si recordem quan encara estàvem coneixent al Papa, durant la seva primera Setmana Santa va sortir del Vaticà per a oficiar per primera vegada la Missa del Sopar del Senyor del Dijous Sant no en la basílica de Sant Pere sinó en la presó romana de menors de Casal del Marmo. I mentre rentava els peus a dotze nois, els va dir: «Això és el que Jesús ens ensenya i això és el que jo faig. És el meu deure, em surt del cor i estimo fer-ho». És la imatge d’un Papa agenollat davant els joves reclusos, pronunciant una a una paraules inoblidables per a ells: «No es deixin robar l’esperança». Paraules, però, sobretot, gestos. Després va venir Bolívia, els Estats Units, Mèxic, Xile, diverses presons de Roma, i allí on s’acostava recordava que «estar privat de la llibertat no és estar privat de la dignitat».
Amb normalitat es reconeix que és més fàcil i còmode reprimir que educar; que és més fàcil negar la injustícia present en la societat i crear aquests espais per a tancar en l’oblit als infractors, que oferir la igualtat d’oportunitats de desenvolupament a tots els ciutadans. Moltes vegades els llocs de detenció fracassen perquè manquen de recursos suficients que permetin atendre els problemes socials, psicològics i familiars experimentats per les persones detingudes. Altres vegades fracassen perquè la freqüent superpoblació de les presons les converteix en veritables llocs de despersonalització. En canvi, una veritable reinserció social comença garantint oportunitats de desenvolupament, educació, treballs dignes, accés a la salut, així com generant espais públics de participació ciutadana.
Pare Jesús Roy, Capellà mercedàri de dones a Wad-Ras i Brians I
Avui la nostra societat està cridada a superar l’estigmatització, a reconèixer en el pres a Crist i l’amor de Déu en la seva vida. Perquè no es pot parlar d’un ajust de deute amb la societat en una presó sense finestres. Ningú pot canviar la seva vida si no veu un horitzó. I tantes vegades estem acostumats a paredar les mires dels nostres reclusos.
L’Església, mare i mestra, ha d’aprendre dels gestos de tantes mares que fan cua per a veure als seus fills en les presons passant veritables humiliacions. L’Església, sempre disposada i oberta a donar segones oportunitats.
