En aquest cas és una entrevista conjunta: “El Kenichi diu que ignora les parets i els barrots quan entra a la presó. Només se centra a gaudir de l’estona que pot compartir amb la mare. És interna al Centre Penitenciari de Wad-Ras, on ell i el seu germà la visiten per parlar dels plans de futur que comparteixen. Han passat sis anys separats i durant molt de temps la Segunda no va saber com dir-li al seu fill que estava empresonada. Ell l’ha perdonat i no la jutja. De fet, es passa el dia comptant les hores per tornar-la a veure”.

(Article de Temps Mort)

Les visites a la presó: “A qui tingui un familiar tancat li diria que no se senti trist”

En la pràctica, les internes de Wad-Ras poden trucar a l’exterior 10 vegades a la setmana, durant 8 minuts

“Al principi, visitàvem la mare darrere d’un vidre”, explica el Kenichi a l’últim podcast de “Temps mort”. És el fill de la Segunda, interna a la presó de Wad-Ras i coprotagonista de l’entrevista. Va marxar del Perú amb la il·lusió d’haver guanyat un curs d’estilisme a Barcelona, però abans de baixar de l’avió, segons comenta, ja s’havia adonat que l’havien fet servir de mula per traficar amb droga. Ha estat sis anys separada dels seus nens.

“És un sentiment inexplicable veure els teus fills després de tant de temps“

Des que els nois viuen a Barcelona, el contacte és més freqüent. A Catalunya, només hi ha una presó de dones. La majoria d’internes es distribueixen en mòduls dels centres d’homes.

La dispersió geogràfica de les preses sovint significa un augment del cost de les visites per als familiars, tant pel que fa al preu del transport com a les hores invertides. Per pal·liar la distància, hi ha les trucades.

Les Regles Penitenciàries Europees, determinen que s’ha de permetre a les persones privades de llibertat la comunicació amb l’exterior sempre que es pugui, però en la pràctica, tenen 10 trucades setmanals de 8 minuts cadascuna i les trobades presencials sovint es fan en locutoris amb reixes i vidres que impedeixen el contacte directe.

El Kenichi recorda la seva primera entrada a la presó:

“Estava content perquè veuria la mare, però nerviós per si tocava alguna cosa que no havia de tocar i provocava problemes“

Cal renovar el sistema

Soledad Prieto, directora del Centre Penitenciari de Wad-Ras, apuntava a “Temps Mort” la necessitat de repensar els espais de contacte entre les internes i la família:

“És terrible veure una persona estimada darrere d’uns barrots“

Però tota moneda té dues cares. Maria Llompart, funcionària de la mateixa presó, assenyalava en la seva entrevista que la majoria de contraban es produeix en aquests encontres. Les visites són les que a vegades entren la droga a la presó. L’augment de la vigilància i la infraestructura poc amable fan d’un espai on passen coses emocionants un lloc hostil.

El Kenichi, adolescent, diu que ignora les parets i se centra en la mare.

“A qui tingui un familiar tancat, li diria que no se senti malament ni trist, que gaudeixi del moment i s’alegri de poder veure la persona que s’estima“

Ella mai li va admetre que complia condemna. Quan es van retrobar a Barcelona sis anys després, li ho va explicar.

“Em vaig sentir traït perquè tot era mentida, però la vaig perdonar i no la jutjo, cadascú fa el que pot“

El suport extern

La família és un element clau per a qualsevol persona privada de llibertat. Per a bé o per a mal. L’estudi del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, el CEJ-FE, conclou que tot depèn de la qualitat de la relació. Quan és bona, influeix de forma positiva en el procés de desistiment de la delinqüència, però quan les dinàmiques familiars són complexes, l’efecte és contrari.

Il·lustració de Maria Parés per al podcast “Temps Mort” de Catalunya Ràdio (CCMA)

Sentiments com la culpa o el ressentiment poden conduir la interna a la reincidència. Però sembla que no és el cas de la Segunda. Diu que el seu objectiu quan va agafar l’avió mai va ser traficar, sinó fer un curs d’estilisme per demostrar-li al marit, que la menyspreava, que podia guanyar-se la vida amb la seva professió. L’únic risc visible és el de recaure en una situació de violència masclista.

“Aquí he après moltes coses, com per exemple que valc molt com a dona“

El temps de reclusió per a ella ha sigut molt dur, però no ha estat mort perquè li ha permès créixer. Ara cal que la societat passi pel seu propi procés de rehabilitació i no permeti que persones com la Segunda, supervivents de la violència masclista i el tràfic de drogues, acabin tancades entre reixes.

Si vols saber més coses de com és la vida a la presó i “amb” la presó, pots consultar més articles a “Temps mort”.