Marta Moreno passa els dies entre nens i mares. És treballadora social a la presó de Wad-Ras i parla amb devoció sobre la seva feina. Es dedica a acompanyar les dones privades de llibertat, especialment, aquelles que conviuen amb els fills al centre penitenciari. Les escolta, parla amb elles, les comprèn i les ajuda. Quines dificultats troba pel camí? Ens ho explica en un nou capítol de “Temps mort”

(Article de Temps Mort)

Mares empresonades i separades dels fills: “El cos ho aguanta tot però el cor, no”

Les dones pateixen un doble càstig, la condemna penal i la discriminació social per trencar amb els rols de gènere acceptats

Marta Moreno diu que a la presó les emocions es viuen en estat pur i que les persones només aguanten un temps la façana de duresa que s’obliguen a mantenir per no desfer-se. És treballadora social a la presó de dones de Wad-Ras, i abans, ho havia estat al centre d’homes de la Model.

Es dedica a acompanyar les persones privades de llibertat en un complicat camí de creixement personal que, segons descriu, és més solitari per a la població carcerària femenina que per a la masculina. La societat les rebutja per delinqüents, però també per haver fallat com a dones.

Moreno passa bona part de la seva jornada laboral al Departament de Mares del centre penitenciari, on es creua amb internes i amb les criatures, que poden conviure amb la mare a la cel·la fins als 3 anys de vida.

En el darrer podcast de “Temps mort”, a Catalunya Ràdio, parla de l’alegria que aporten els infants, però també sobre la càrrega emocional que comporta la maternitat entre reixes.

“L’emocionalitat és allò que més impacta quan treballes amb dones perquè la majoria estan molt preocupades pels fills que han deixat fora, per si conviuen amb familiars o han acabat en un centre d’acollida“

Sovint són les úniques responsables de la cura dels menors. Investigacions com “Maternidad encarcelada”, de Paola Contreras, indiquen que la separació i l’absència de vincle amb els fills és la principal font de dolor entre les internes.

Relacionen el patiment amb sentiments com el fracàs i la culpa per no complir amb els estereotips de gènere establerts: ser una “bona mare” implica disponibilitat completa i absoluta, cosa difícil d’aconseguir des de la cel·la. A la condemna penal se li suma l’exclusió social.

Il·lustració d’Agustina Albiac per el programa “Temps Mort” de Catalunya Ràdio (CCMA)

La ferida sentimental es fa més dolorosa en el cas de les estrangeres, segons Moreno.

“És una desconnexió total del món real i un tall en la vida de les persones“

Justícia calcula que el 40% de les internes provenen de territoris no comunitaris. La majoria compleix condemna lluny de casa per tràfic de drogues, un delicte que solen cometre a la recerca d’ingressos econòmics amb els quals mantenir la família. “Totes les dones porten una motxilla enorme”, recorda Moreno.

Després de més de 20 anys de professió, la treballadora social ha detectat una altra diferència significativa entre la presó masculina i la femenina:

“Els homes quasi sempre tenen el suport d’una dona al darrere quan estan empresonats, i moltes consideren que la condemna és injusta i fa desaparèixer el principal suport econòmic de la casa, cosa que és mentida, perquè sovint són elles les úniques que treballen“

El Centre d’Estudis Jurídics de la Generalitat de Catalunya apunta en una investigació sobre famílies i la reinserció que, en el cas dels homes en situació de privació de llibertat, la figura referent a l’exterior sol ser la mare o la parella. Carreguen amb tot. Des de les visites i les trucades fins a la compra de productes per a ells, el treball remunerat i el domèstic, i l’atenció de menors i persones dependents.

En la majoria d’ocasions, estan soles o demanen ajuda a altres dones, i ho fan amb cert sentiment de responsabilitat pel que els ha passat als seus familiars. Sigui dins o fora dels murs, elles s’encarreguen de les cures, assegura Moreno:

“A la presó, moltes han sobreviscut perquè el cos ho aguanta tot, però el cor i la ment senten dolor“

Amb la resta de l’equip es dedica a acompanyar-les durant el temps que es troben tancades. “Cada persona té el seu procés i els professionals hem d’estar sempre disponibles per escoltar-les, així és com aconseguim generar un vincle”, diu la treballadora social.