D. José Cobo: “La presó és invisible a la societat, hi ha distància geogràfica i també de sensibilitat”
“Ser aquí em fa estar despert i prop de tots els que estan necessitats de misericòrdia, amor i perdó”
“Encara hi ha gent a l’Església que creu que el qui està a la presó és dolent i el de fora és bo, i no sempre el delicte és pecat”
“Evidentment el capellà de presó ha de creure en la reinserció, en comprendre les caigudes, o reincidències. Ha de lluitar perquè la nostra societat sigui la de les oportunitats, no la de les condemnes”
Entrevista de Religió Digital a monsenyor José Cobo, bisbe auxiliar de Madrid, que acaba d’assumir el càrrec de responsable de la Pastoral Penitenciària d’Espanya. Convençut que, per treballar en una presó, cal creure en la reinserció dels condemnats, monsenyor Cobo espera que “puguem combatre no solament el Covid-19 sinó la indiferència, l’individualisme, l’exclusió i el desconsol”.
Acaba d’assumir el càrrec de bisbe responsable de Pastoral penitenciària. Com ho afronta?
Amb molt de respecte i admiració a la trajectòria de tants cristians que es deixen la pell en aquesta missió. I aprenent dels que treballen, amb Florencio Roselló al front, com a director de departament. Aquí arribo amb la meva pobra experiència. Abans de ser capellà vaig ser voluntari a la pastoral penitenciària, després sempre com a sacerdot he estat a prop d’aquesta realitat. Ara com a bisbe m’incorporo a aquest camí per caminar en la pastoral que és de tota l’Església.
Ser aquí em fa estar despert i prop de tants que estan necessitats de misericòrdia, d’amor i perdó. I fer-ho en aquest temps és una oportunitat. Sabem que la crisi, el nou virus, el daltabaix econòmic arribarà als més vulnerables i irremeiablement als presos i les seves famílies, i des d’allí a molts. Així afronto la tasca per ajudar-los a estar preparats i fer que aquest virus no entri en les presons. Però no només aquest. Hi ha altres vells virus que demanen vacunes per impedir que es colin en els cors dels privats de llibertat, en els treballadors dels centres, en els voluntaris o a les famílies. Jesús ens donarà llum perquè, amb la solidaritat, la justícia i la caritat, com diu el Papa Francesc, puguem combatre no solament el Covid-19 sinó la indiferència, l’individualisme, l’exclusió i el desconsol.
Amb 162 capellans i 2.560 voluntaris, la pastoral penitenciària gaudeix de bona salut?
Creiem que sí, perquè en totes les presons d’Espanya està present l’Església, d’una manera compromesa i organitzada. Treballant tant dins com fora de la presó. La Memòria 2019 que s’ha presentat recentment mostra un compromís que porta a atendre la persona en la seva globalitat a través de tres àrees: religiosa, social i jurídica. Atenem a la persona presa en totes les seves dimensions, no només en la religiosa, també en les seves necessitats socials i en els seus assumptes jurídics.
La bona salut es nota quan, enmig d’aquesta epidèmia, no parem de compartir experiències i gestos que curen i assenyalen per on hi ha el Déu que vol a tots els seus fills i filles. Així vam rebre un generós nombre de voluntaris, que suposen la quarta part de tots els que intervenen a la presó.
Tinc entès, a més, que l’any passat la pastoral penitenciària va invertir 1,76 milions d’euros. D’on procedeixen els seus ingressos?
La Pastoral Penitenciària cada any es reinventa i és molt creativa. Estic coneixent un ventall riquíssim d’accions i iniciatives que necessiten recursos i els demanen. És per això que part d’aquests diners procedeix de donatius i col·laboracions directes de particulars, parròquies, comunitats religioses i entitats religioses (Caritas…). I també una altra part prové d’ajudes de l’administració, ja que en molts llocs la Pastoral Penitenciària ha creat fundacions o associacions per poder accedir, com qualsevol altra entitat, a aquestes ajudes socials o privades destinades als més vulnerables, com és el cas de la presó.
¿Els catòlics espanyols estan prou conscienciats sobre l’atenció als empresonats?
S’està avançant bastant. Tot i que s’ha de reconèixer que la presó és invisible a la societat i per tant també a l’Església. La presó no es veu, no s’hi pot anar quan un vol, com a un hospital, a un col·legi, a una entitat pública, i això crea distància geogràfica i també de sensibilitat. Molta gent d’Església només escolta parlar de la presó a través de casos i delictes mediàtics, i això genera també opinió i no sempre bona que porta a prendre, de vegades postures contràries a l’evangeli. Encara hi ha gent a l’Església que creu que el que està a la presó és dolent i el de fora és bo, i no sempre el delicte és pecat.
¿L’Església catòlica aposta per la reinserció, fins i tot en el cas dels terroristes o dels pederastes?
L’Església per mandat de Crist va a la trobada de qui està a la presó, la presó és un espai privilegiat per a la trobada. L’Església quan entra a la presó no pregunta el delicte. De fet, molts capellans i voluntaris no coneixen el delicte de molts presos amb els quals desenvolupen una activitat o participen en l’eucaristia.
Per a nosaltres hi ha persones. El Papa Francisco va definir bé aquesta pregunta en la seva visita a la presó de dones de Xile al gener de 2018, “Una condemna sense futur no és humana, és una tortura”. I compte! L’Església també repudia i rebutja aquest tipus de delictes.
La pandèmia va acostar els presos a Déu i va fer augmentar la solidaritat a les presons?
Com em diu Florencio (i molts capellans i voluntaris), molts presos, davant la impotència i el desconcert amb què es vivia la pandèmia, es van llançar a recolzar-se fortament en Déu. Veien, enmig de l’experiència de la presó, que tot fallava, que els mitjans humans, sanitaris es desbordaven, no arribaven. Va haver-hi testimonis de presos que cada nit resaven per malalts i morts per la pandèmia. Alguns es reunien en grups, els dissabtes i diumenges, a imatge de les primeres comunitats cristianes, i enmig d’aquest desconcert es dirigien a Déu, i posaven en ell tota la seva esperança.
Sí, durant la pandèmia molts homes i dones presos van resar més i es van acostar més a Déu. La vulnerabilitat que hem experimentat ens ha donat la possibilitat de ser més humans.
Ha tornat la missa a les presons?
Des de mitjans de juny, els capellans han tornat a entrar i han tornat a celebrar les eucaristies a la presó. Però en petits grups. Les mesures sanitàries recomanen que no es barregin presos de diferents mòduls o departaments, per evitar possibles contagis, això ha motivat que els capellans hagin de celebrar més eucaristies els caps de setmana. Els grups són més reduïts, però també més profunds.
¿Els capellans de presons són o han de ser capellans especials i amb un gran cor samarità?
Es podria demanar molt, però per ser concrets, a l’Estat li demanaria que cregui més en la reinserció que en la presó. Espanya és el país d’Europa i del món amb menys taxa de delictes violents, en canvi és el país d’Europa que compleix una mitjana més alta de presó. La mitjana d’estada a la presó a Europa és de 10 mesos, a Espanya és de 17 mesos. Es necessita un canvi en l’aplicació del Codi Penal.A l’Administració Penitenciària li demanaria que confiï més en els presos, que segueixi humanitzant els espais i les relacions, que ofereixi més oportunitats de permisos, tercers graus. Que ajudi a construir el futur dels presos, un futur en llibertat.
I a l’Església, que sigui casa també dels presos. La missió que ens mou ens porta a estar en els llocs on es necessita la misericòrdia de Déu, i no estem “uns pocs”, sinó que és tota l’Església de Jesucrist la qual entra a cada presó.
