[El País]

El coronavirus s’ha infiltrat en tots els espais i racons de la vida pública i privada, ha saltat fronteres i murs. També on no hi ha gairebé escapatòria possible. Les presons s’han convertit en un important focus d’infecció i preocupació dels governs i ciutadans en la lluita contra el covid-19, un nou front on les mesures de contenció imposades a la població a l’exterior sovint s’esvaeixen. Unes impactants imatges del Salvador amb presos amuntegats pell amb pell, el recent brot descontrolat a 100 quilòmetres de Bogotà sorgit d’una presó amb més de 700 infectats, les revoltes a Veneçuela per la manca d’aliments i el centenar de morts en motins al voltant de del món, posen en evidència les deficiències en els sistemes penitenciaris de molts països.

Amb la irrupció de la pandèmia, els presos sumen una nova condemna a la presó. Falten sabó i aigua per a complir la recomanació de rentar-se les mans durant 20 segons. I no és possible el distanciament social de prop de dos metres en presons a més del quíntuple de la seva capacitat, com la de Cebú, a les Filipines. “El meu marit hi és i no sé res d’ell des de fa tres setmanes. És horrible. Els presos criden des de les finestres que volen més aigua per beure, millor menjar, pensen que tots són casos positius i no sé quina atenció mèdica estan tenint. Estic molt preocupada”, declara Rowena (nom fictici) al telèfon des de Filipines. L’atenció a la salut xoca amb la reducció de serveis penitenciaris, i l’alimentació i el necessari exercici i activitat es contraposen al desproveïment o la supressió de tallers. I després hi ha la soledat, l’absència de la família, encara que sigui en curtes visites ara suspeses.

La població reclusa al món ascendeix a més de 10 milions de persones repartides en presons que en 121 països estan superpoblades, segons l’últim informe de Penal Reform International (PRI). D’ells, més de 32.200 reus han donat positiu per covid-19 en 54 estats, i més de 670 han mort en 22 països, segons recull l’organització Justice Project Pakistan, que elabora un sumatori mundial. Però no hi són tots els que són. “Les dades reportades no són fiables, ni tan sols en els països més transparents. Són molt baixos respecte a la realitat”, alerta Catherine Heard, directora de el Programa Mundial d’Investigació Penitenciària de l’Institut d’Investigació de Polítiques de Crim i Justícia. Un estudi epidemiològic de la Unió Americana de Llibertats Civils conclou que només als Estats Units, el país amb major població carcerària amb 2,1 milions de presos, el virus podria matar unes 100.000 persones més de les ja estimades entre reclusos i l’entorn de els alliberats.

Un espai oblidat

“El sistema carcerari ja era un espai oblidat, no prioritari, impopular. I el virus ho ha posat en evidència. L’amuntegament i la manca de productes higiènics són les condicions perfectes per a la seva propagació. És com si tenim una caixa de llumins, tots junts. Si crema un s’estén el foc. I afecta no només als reclusos, també als funcionaris que treballen dins i surten, i a la resta de la població “, adverteix Nathalie Alvarado, coordinadora de l’àrea de seguretat ciutadana i justícia de el Banc Interamericà de Desenvolupament (BID), que explica que ha rebut nombroses trucades de Governs per demanar assessorament davant aquesta perillosa situació. El virus ha estat com l’espurna que cau sobre aquesta caixa de llumins oberta.

Una de les mesures més dràstiques ha estat la supressió de visites i la limitació de l’entrada d’aliments, medicaments, i altres productes que faciliten la vida entre reixes. “El meu nebot, que està privat de llibertat, explica que estan set persones en cambra tancada amb una porta de metall, sense aire, amb molt mala olor, menjant a les lliteres, amb ratolins. I només podem portar-los una mica de menjar i productes de neteja un cop a la setmana, fent unes cues llarguíssimes i apilades. Estan turmentats com ells diuen. Pensen que el virus és mort “, assegura Cecilia Vallejos per telèfon des de Xile. Rodrigo (nom fictici) trasllada des d’una presó xilena que les mesures han suposat “un canvi brusc” per a la població penal. “S’ha col·lapsat el sistema. Ara ens hem organitzat per demanar els productes bàsics a les poques visites que tenim i hem detingut els nostres conflictes personals. La nostra única meta és tenir salut i llibertat. El centre l’han desinfectat, però nosaltres vam netejar quatre vegades al dia les parets, i els que no estem en el mòdul de quarantena sortim una hora al pati “, explica el pres, que considera que les dades que es traslladen de casos positius són gairebé tres vegades menys dels que observen.

La reducció de l’escàs espai, la manca d’instal·lacions per tractar els malalts i la resta de deficiències han explotat en forma de motins, fugues, ferits i més d’un centenar de morts sumats en centres de Veneçuela, Colòmbia, Sri Lanka, Argentina, Itàlia, Sierra Leone i Bolívia. No obstant això, per a Peter Severin, president de l’Associació Internacional de Correccionals i Presons (ICPA), les primeres revoltes carceràries van asseure un precedent per evitar errors en altres casos. “El món va veure reaccions violentes per part dels interns a Itàlia quan es van aturar les visites. Aquesta crisi va permetre que altres jurisdiccions aprenguessin i implementessin ràpid mesures de mitigació com videoconferències o trucades addicionals” per alleujar la tensió entre els reclusos, indica.

Criteri de selecció

En un altre extrem, els governs també han optat per descongestionar directament els centres i deixar anar presos. En l’últim mes i mig, Turquia ha anunciat l’alliberament de 90.000 empresonats, encara que ha exclòs de la mesura a polítics i periodistes; Iran ha donat permisos penitenciaris per 85.000; Indonèsia ha disposat l’excarceració de 30.000 condemnats; Afganistan de 10.000; Mèxic estudia fer-ho amb 10.000; Sud-àfrica preveu posar a 19.000 en llibertat condicional; Marroc ha donat l’indult a 5.000; Xile el prepara per a 1.300; i Colòmbia calcula enviar a 4.000 a presó domiciliària. La iniciativa Prison Insider, que documenta les mesures adoptades per països, afegeix també com a opcions a les que estan recorrent els Estats els alliberaments primerenques i la disminució d’empresonaments per sentències curtes i per presó preventiva, entre d’altres.

L’Alta Comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans, Michelle Bachelet, va llançar recomanacions el 25 de març: “Ara més que mai els governs haurien de posar en llibertat a tots els reclusos detinguts sense motius jurídics suficients, entre d’altres als presos polítics i altres interns que van ser empresonats simplement per expressar idees crítiques o dissentir “. Bachelet va instar a prioritzar als presos de més edat, als malalts i als menys perillosos. “Les autoritats haurien de seguir atenent les necessitats sanitàries específiques de les dones recluses, de les embarassades, dels interns amb discapacitat i els menors d’edat”, va afegir.

Donar prioritat a l’excarceració d’aquests perfils, o estudiar cada cas de presó preventiva, que el 2019 arribava al 30% de la població penitenciària, segons l’informe de PRI, són altres de les recomanacions de l’ONU, recollides en el document que el Subcomitè per a la Prevenció de la Tortura va publicar el passat 30 de març. “Però hi ha països en els quals aquests beneficis s’estan adoptant de manera discriminatòria. Hem urgit a avançar en l’alliberament dels presos de consciència i defensors de drets humans “, assenyala Daniel Joloy, analista legal d’Amnistia Internacional. L’organització ha enviat cartes als Governs com els de Turquia, Bahrain, Camerun, Burundi i Cambodja per mantenir a la presó defensors dels drets humans, periodistes, estudiants, opositors o activistes l’alliberament no és per a aquests una prioritat.

A Itàlia, que acumula prop de 30.000 morts per la malaltia, el Govern ha excarcerat 376 mafiosos en una polèmica mesura que ara tracta de rectificar. “La selecció s’ha de fer de forma justa, sense corrupció”, assenyala Heard. “És vital descongestionar les presons, però no alliberar presos que posin en risc la seguretat pública. Cal estudiar els casos i comunicar bé a la societat”, ja que no tots els delictes han d’implicar presó en aquesta situació, conclou Alvarado. O dit d’una altra manera, “l’empresonament hauria de ser una mesura d’últim recurs, en particular durant aquesta crisi”, ha opinat Bachelet.