Entrevista a Arturo Beltrán: «En la presó hi ha delinqüents, però també pot haver-hi sants»

[Article i fotos extretes íntegrament de la revista Ecclesia]

Per les mans d’Arturo Beltrán Núñez, de 73 anys, exmagistrat de l’Audiència Provincial de Madrid i president de la Secció Penal Cinquena de l’Audiència de Madrid, van passar, durant més de 25 anys, desenes de milers de recursos d’interns enfront de decisions de jutjats de vigilància penitenciària. Beltrán va arribar a ser molt conegut entre la població reclusa. Davant la negativa d’un jutjat a donar un permís o progressar de classificació a un intern, «sempre quedava l’esperança de sant Arturo, com l’anomenen afectuosament els presos de les nou presons».

Precisament, construir noves maneres de protegir i reparar a les víctimes és «un repte preciós per a l’Església que acompanya les vicissituds de les persones preses». Amb aquesta premissa, l’exmagistrat va participar en la XXIV Trobada de Juristes i Pastoral Penitenciària que va organitzar el Departament de Pastoral Penitenciària de la CEE, que pertany a la Subcomissió Episcopal per a l’Acció Caritativa i Social, i que es va celebrar a Madrid amb participació telemàtica, els dies 7 i 8 de juny.

➡️«Durante mucho tiempo la característica común del preso es ser un desposeído»
➡️Entrevista de @delatorreSM a Arturo Beltrán, exmagistrado de la Audiencia Provincial de Madrid que participó en el Encuentro de Pastoral Penitenciaria de la @Confepiscopal https://t.co/Wx6YNNOZSw pic.twitter.com/OoDzQl2imF

— Revista Ecclesia (@ecclesiadigital) 13 de junio de 2021

Com han viscut els presos el «doble confinament»?

Sobretot, ha estat complicat dir «no» a permisos que ja estaven concedits i que van haver de denegar-se a causa del confinament. Però, en general, cal reconèixer que tots van comprendre que les situacions de necessitat es regeixen per criteris de necessitat, no per la legislació ordinària. Hem viscut una situació excepcional. Quan hi ha un conflicte de valors entre gaudir d’uns dies de llibertat i arriscar la pròpia vida, la de la família, la d’altres presos… el dret superior prima l’inferior. I els presos ho han entès, s’han adonat que s’estava lluitant per la seva vida i, per això, hi ha hagut tan pocs contagiats en els centres.

De fet, vostè ha reconegut que ha estat molt valorada l’actitud dels presos de les presons d’Espanya.

Ha estat excepcional. Excepcional perquè han estat comprensius, van descobrir que els sacrificis no es feien per ganes de «fotre», sinó perquè eren necessaris, que anaven a favor del bé comú. I les protestes han estat mínimes. La immensa majoria dels presos ho ha assumit, ho ha comprès i fins i tot ho ha agraït.

Durant el confinament i la posterior crisi sanitària, les diòcesis espanyoles, a través de les delegacions de Pastoral Penitenciària, religiosos, capellans, voluntaris… no han deixat «abandonats» als presos, sinó que hem vist multitud d’accions per a ser presents en les presons, encara que d’una altra manera.

Aquestes accions i iniciatives, que han estat molt intel·ligents i que han nascut de la imaginació dels treballadors en les presons, han estat molt bones i probablement han vingut per a quedar-se. El pres al qual no li permeties que sortís a visitar a la seva família o viceversa, però li deixaves fer una vídeotrucada d’uns pocs minuts per a veure les cares dels seus familiars, se sentia reconfortat i consolat.

I a més, rebia ànims. S’ha creat una solidaritat molt gran mitjançant uns mitjans que, ben utilitzats, no són perillosos. Permetre que sota la vigilància dels funcionaris els presos tinguin accés a vídeotrucades amb la seva família sí que es pot fer, i probablement aquest invent que ha vingut de la mà d’una gran desgràcia es quedi com a costum i com a recompensa.

Els col·lectius vulnerables fora de la presó, són col·lectius vulnerables també dins?

Durant molt de temps la característica comuna del pres és ser un desposseït. Desposseït en gran part per estar en risc d’exclusió social per raons econòmiques, culturals, d’immigració… Desposseït d’afecte per manca familiar i sentimental.

És molt freqüent que els presos que ingressen una vegada i una altra a la presó per delictes menors, en el moment en el qual presenten algun recurs i «expliquen la seva vida», reflecteixen la tremenda despossesió sentimental. Un exemple d’això són els que ofereixen com a «garantia» a la seva mare perquè s’han criat sense pare, per orfandat, per divorci, per abandó de la família…

Quan et diuen: «Compto només amb el suport de la meva mare…», es percep aquesta manca de la figura paterna que és tan necessària. Fins i tot Déu va voler tenir un pare en la terra! Aquest pare va influir en el caràcter del nen, però és evident que era un home valent, capaç d’emigrar i que tenia una sèrie de qualitats que segur va transmetre al nen. La figura paterna té molt a dir en la formació i en l’afecte del nen que després es converteix en adult i reflecteix aquest aprenentatge en la societat.