Florencio Roselló: “Quants més presos tingui un país, una societat, més evidència el seu fracàs social”

“El que se’ls pregunti als presos sobre l’Església, sobre la Jerarquia, sobre les celebracions, sobre la idea que tenen de l’Església, sobre la seva relació amb l’Església està resultant interessant i sorprenent. Als presos poques vegades se’ls demana la seva opinió per qualsevol tema”

“Quan una societat no sap què fer amb les persones que cometen fallades per diferents causes (droga, malaltia mental, immigració…) i l’única solució és la presó, alguna cosa estem fent malament”

“No preguntem a ningú per què està en la presó. Ens interessa la persona i tot el relacionat amb ella, família, situació personal. Anem una mica contracorrent, perquè la societat desperta i s’interessa per la presó davant delictes mediàtics i sorprenents, i nosaltres reaccionem davant la necessitat de la persona presa, davant els seus problemes”

[Article extret íntegrament de Religió Digital -Jordi Pacheco-]

Prop de 60 mil persones de mitjana compleixen penes en les presons d’Espanya, segons dades del Ministeri de l’Interior de l’any 2020. Coneixem les xifres, però poc sabem, en canvi, dels drames familiars i de les necessitats que s’amaguen després del món de les presons, que són les grans silenciades de la societat. En elles realitza la seva tasca d’acompanyament la pastoral penitenciària a través d’una extensa xarxa de capellans i voluntaris que, en aquest 2021, porten també la veu del Sínode als presos en un procés en el qual, segons el pare Florencio Roselló, l’Església ha d’estar oberta a rebre respostes, opinions, comentaris que tal vegada no espera. De fet, tal com confessa aquest mercedari director de Pastoral Penitenciària, ja han arribat al seu departament alguns treballs d’algunes presons que “sorprenen per la seva crítica, i també per la seva adhesió a l’Església del carrer, la que ells coneixen a la presó”.

Com és el material que han preparat des del Departament de Pastoral Penitenciària per a portar el sínode a les presons i com es pretén fer-lo arribar als presos?

El material que s’ha preparat ha estat adaptat a la realitat dels presos i de les presons. Hem intentat “aterrar” els continguts a la seva realitat concreta, que en molts casos és de nul·la participació a l’Església quan era al carrer, però que s’ha acostat a l’Església a la presó, bé per interès (roba, diners, permisos, llibertat…), per curiositat o per vivència personal, que també n’hi ha. Els presos, com la pròpia societat, encara que no hagin participat de la vida de l’Església, també opinen de l’Església, i això a la Pastoral Penitenciària ens interessa, i per això hem adaptat aquest material a la seva realitat.

Com està sent rebut en els centres? S’ha començat a posar en pràctica?

Hi ha hagut que explicar-los què és un sínode, la Sinodalitat, tot. La seva experiència eclesial i de fe és mínima, per això cal començar de zero. Però el fet que se’ls pregunti què opinen de tal o tal altre tema ja és positiu. El que se’ls pregunti sobre l’Església, sobre la Jerarquia, sobre les celebracions, sobre la idea que tenen de l’Església, sobre la seva relació amb l’Església està resultant interessant i sorprenent. Als presos poques vegades se’ls pregunta la seva opinió per qualsevol tema.

El pres té dues visions molt diferents de la mateixa Església, d’una banda, l’Església que ells coneixen, la Pastoral Penitenciària que els porta roba, que els posa diners en peculi, que els acull en permisos, que els mira als ulls…però sobretot que no se’ls jutja ni condemna, aquesta és molt positiva; i d’altra banda l’Església institució, jerarquia, la veuen diferent, amb poder i prestigi.

Com a mercedari, ha dedicat la seva vida al món de les presons. Què li ha aportat aquesta experiència al costat dels qui viuen entre les quatre parets de la presó?

Ja abans d’ordenar-me vaig començar a treballar en presons, i des de llavors, i són més de trenta anys com a sacerdot, no he deixat de trepitjar una presó ni de trobar-me a Crist en l’home i dona pres. La meva relació amb el pres, amb la presó va configurar la meva vocació mercedària. Avui soc el que soc gràcies a molts presos i preses necessitats de misericòrdia, però que al final van ser ells els que, com diria el Papa Francesc, em “misericordiaren”. Molts dissabtes i diumenges acabo la celebració de la missa dient, “gràcies per permetre’m celebrar amb vosaltres”.

La trobada amb ells em parla que no soc millor. Molts presos tenen un gran cor. Molt abans que ho digués el Papa Francesc, pels anys noranta, jo ja deia “què hagués estat de la meva vida si hagués estat en la seva situació”. No soc millor que ells. És injust, però potser Déu m’ha tractat millor que a ells sense jo merèixer-ho, i a vegades em pregunto per què.

La presó és una manera d’apartar de la societat a moltes persones que no han tingut sort en les seves vides, que han nascut tal vegada en un entorn poc favorable i han estat empeses a una vida poc ordenada. Des de l’opinió pública i des de la mateixa justícia, tanmateix, sembla com si això no es tingués en compte, què opina?

És trist que l’única solució per a moltes persones sigui la presó. Quants més presos tingui un país, una societat, més evidència el seu fracàs social. Quan una societat no sap què fer amb les persones que cometen fallades per diferents causes (droga, malaltia mental, immigració…) i l’única solució és la presó, alguna cosa estem fent malament. Molt de nombre de presos no significa major seguretat al carrer, sinó que no sabem abordar els problemes reals. Perquè hi ha solucions que no passen per la presó. L’ingrés en la presó l’única cosa que fa és allargar el problema i no solucionar-lo. A la sortida aquest problema surt novament.

Però també molta gent es pregunta per la víctima del delicte. És cert que fins fa uns anys ha estat la gran oblidada del delicte i del conflicte. Però l’Església creu en la Justícia Restaurativa. No hi ha reinserció real sense la víctima. L’infractor ha de conèixer el mal causat i si és possible reparar-lo. I l’Església ha participat en trobades restauratives on s’ha reconciliat amb la víctima, i on ha reparat el mal.

Afirma vostè que la Pastoral Penitenciària té la consciència tranquil·la perquè viu l’Evangeli en primera persona, i en primera línia pastoral. En aquest sentit, vostès han de tenir raons per a sentir-se reconfortats.

No m’agrada l’autocomplaença, no soc amic d’afalacs, és perillós perquè pot portar a instal·lar-nos i a conformar-nos amb poc. Mentre hi hagi un home o dona a la presó ni em puc conformar ni tenir la consciència tranquil·la. Quan dic vivim l’Evangeli en primera persona estic dient que cada vegada que vaig a presó em trobo amb el mateix Crist pres, i això per a mi, com a cristià, mercedari i sacerdot, és un privilegi. Però és cert que ens sentim bé, perquè anar a presó és una opció lliure, evangèlica i vocacional, i això reconforta.

La Pastoral Penitenciària no pregunta al pres què ha fet ni per què està en la presó. Això suposa anar contracorrent, perquè vivim en una societat que jutja constantment. Per a construir un món humà i just, hem d’aprendre a jutjar menys i perdonar més?

No preguntem per què està. Ens interessa la persona i tot el relacionat amb ella, família, situació personal…I sí, anem una mica contracorrent, perquè la societat desperta i s’interessa per la presó davant delictes mediàtics i sorprenents, i nosaltres reaccionem davant la necessitat de la persona presa, davant els seus problemes.

Vivim en una societat en què cada ciutadà és un jutge, i té molt clara la sentència davant delictes de telenotícies. Una societat que cerca major duresa en les penes i menys oportunitats en la reinserció, encara que després diguem que les presons no reinsereixen, una contradicció, no? Jutjar menys i perdonar més?, contesto amb la reflexió del Papa Francesc quan visita una presó; es deté a la porta abans d’entrar i diu “Per què ells i no jo?”, aquesta frase resumeix el qui soc jo per a jutjar?

Què demanaria a l’Església i a la societat?

Que humanitzem les nostres opinions i reflexions sobre els presos. Darrere de cada cas hi ha persones, també víctimes, hi ha famílies que necessiten acompanyament. Demanaria a l’Església que sigui acollidora, que tingui portes obertes perquè el que surt de presó, que faci efectiva la misericòrdia, que no confongui ni barregi delicte amb pecat. A la societat que cregui en la reinserció, que cregui en les segones oportunitats. La reinserció és un dret constitucional recollit en l’article 25. Avui dia s’ha democratitzat molt el perfil dels presos. En l’actualitat ens trobem presos de tots els estaments socials, per diferents delictes que abans no entraven a la presó (delictes econòmics, violència de gènere, delictes de trànsit)…un dia, aquest nou perfil de pres, pots ser tu.

També us pot interessar aquest vídeo, en què el Pare Florencio Roselló explica la funció de Pastoral Penitenciària i l’Església dins de la presó.
Una entrevista interessantíssima que es va emetre el passat 26 de setembre del 2021 a TV2 de RTVE dins del programa “Últimas preguntas – Pastoral Penitenciaria“.