Fundació Obra Mercedària: per una segona oportunitat després de la presó

Núria Ortín dirigeix una entitat que estén la seva abraçada a més de 45.000 interns i està present en 38 presons de fins a tres continents

En aquest temps de pandèmia, en el que tots, d’una manera o altra, hem sentit el que era estar confinats a casa per un breu espai de temps, alguns han anat més enllà i s’han posat a la pell dels que passen bona part de la seva vida en una presó. Una mirada sense prejudicis, que surt a la trobada de la persona i que tracta de potenciar amb totes les seves forces la Fundació Obra Mercedària.

A través d’aquesta entitat civil, registrada legalment com a fundació el 2005 (encara que com a obra social la seva acció es remunta a 1972), l’Ordre de la Mercè, amb vuit segles d’història al darrere encarnant l’abraçada de Jesús de Natzaret a les persones privades de llibertat, va fer el pas fa 16 anys de reconèixer la implicació de tota la família mercedària: els voluntaris i professionals en els seus programes, els laics impregnats del seu carisma i els propis religiosos consagrats. Una comunitat fraterna, carregada de passió pel proïsme i el compromís fa que aconsegueixin estendre la seva abraçada a més de 45.000 interns, estant presents en 38 presons de fins a tres continents.

Fascinada amb el carisma

L’últim impuls ho està donant la seva directora des de fa cinc anys, Núria Ortín, una laica barcelonina que va tenir el seu primer contacte amb els mercedaris en un moment personal clau per a ella: “Els vaig conèixer després de la meva experiència de 20 anys a Ràdio Estel, quan necessitava un canvi professional i orientar-me a el món social. Em va fascinar el seu testimoni i els vaig insistir en que s’havien de donar a conèixer encara més a nivell de societat. I més a Barcelona, on, malgrat ser la patrona La Mercè, molts encara no vinculen el món de la presó amb els mercedaris … “.

Treballant colze a colze amb ells, Ortín se segueix meravellant davant la força d’una resposta que és integral: “Treballem en el ‘abans’ a través d’una tasca de prevenció, sensibilització i formació; en el ‘durant’, amb l’acompanyament dins de la presó; i en el ‘després’, apostant per la reinserció i el seguiment a les nostres llars d’acollida “.

Una respuesta integral

A més, la Fundació Obra Mercedària aprofita a el màxim la presència de la pròpia congregació en nombrosos llocs on ofereix una allau de respostes, dins i fora de les nostres fronteres: “Estem allà on són presents els mercedaris, que sempre, en totes les seves comunitats, es dediquen tant a la vida pastoral a la parròquia com a el compromís amb el món penitenciari “. Així, fora d’Espanya, estan a Moçambic, Veneçuela, Guatemala, Panamà i El Salvador, en una tasca diversa a través de les presons i els pisos d’acollida, però també en les residències, les escoles o els dispensaris de roba i menjar, tractant d’abastar a el conjunt dels col·lectius vulnerables. I tant que ho aconsegueixen, doncs, per exemple, a les seves escoles en aquests països assisteixen més de 6.500 alumnes i en els seus centres nutricionals reparteixen més de 2.000 àpats a el dia.

A Espanya, només a la Província d’Aragó de la congregació, compten amb pisos en set ciutats i en els que posen en marxa tot tipus de respostes: “Estem a Barcelona, ​​on hi ha el primer, que va sorgir fa 50 anys a iniciativa d’el pare Lahoz. A més, estem a Sant Feliu de Llobregat, Lleida, Saragossa, Castelló, Elx i Alacant. En total, atenem a l’any a unes 400 persones amb diferents situacions, des dels qui estan de permís fins que gaudeixen ja de plena llibertat “.

Vivència del Ramadà

En aquest sentit, la directora de l’entitat, assenyala la interculturalitat com una de les seves essències: “És bonic pensar que, vuit segles després, puguem acompanyar moltíssims musulmans (al segle XIII rescatábamos a cristians que estaven captius en països islàmics) que veuen com, entre altres coses, adaptem el nostre ritme a el Ramadà. Una cosa que ells valoren enormement “.

Sempre des de “aquesta vivència de el respecte i de la il·lusió per mirar de generar segones oportunitats perquè puguin començar de zero” com a pilars d’acció, és de destacar com, “a part d’aquests recursos residencials, tenim els PAO (Punt d’Atenció i Orientació ), on tracem els itineraris personals, vam realitzar diferents tallers i vam assistir jurídicament als usuaris ia les seves famílies “.

Trencant prejudicis

De tot aquest allau solidari, en el qual és clau la implicació dels treballadors, els voluntaris i els padrins (que aporten diners, menjar o material educatiu), Ortín destaca que el millor és que, a poc a poc, “anem vencent l’estigma que pateixen aquestes persones, canviant la mentalitat, la sensibilitat i la mirada dels qui potser no havien reparat en què estem davant vides desestructurades i que, amb suport, poden canalitzar el seu futur “.

En aquesta línia, unint a més la seva experiència com a comunicadora, la directora d’Obra Mercedària participa amb entrevistes al programa ‘Temp mort’ ( ‘Temps mort’), que s’emet a Catalunya Ràdio i que consta de 13 podcast en els que s’acosten a la realitat de WadRas, la presó de dones de Barcelona, ​​explicant les seves històries personals: “Els programes inclouen una entrevista d’uns 35 minuts amb una protagonista; la meitat són internes i l’altra meitat són persones que estan vinculades a la presó: la directora, una funcionària, una treballadora social, un voluntari, un familiar o un dels religiosos que dediquen bona part de la seva vida a la seva presència al penal”.

La història darrere de cada persona

“A més -detalla-, en cada enregistrament, comptem amb un il·lustrador diferent que compon una imatge segons va escoltant la xerrada. Cada espai es completa amb un article que es publica després en premsa i que sempre té un enfocament obert, anant uns més en la línia de la reflexió i altres en la de la denúncia o la investigació. La clau última és que el que descobreixi aquesta història sàpiga millor com es viu ‘amb’ la presó i no ‘a’ ella “.

Conscient que a la presó troba una història darrere de cada persona, Ortín, que ha estat voluntària en WadRas, ha compartit “converses, plors i rialles amb noies amb passats demolidors, així com amb traumes, cicatrius i mancances familiars. Vénen de cultures diferents i diferents països, però la majoria comparteixen infàncies terribles, envoltades de pobresa i violència “. Per això és “tan important donar suport als més vulnerables perquè puguin prendre les regnes de la seva vida. Una cosa que, a més, contribueix a l’benestar del conjunt de la societat “.

No jutjar a ningú

Per tot això, la directora de Fundació Obra Mercedària reitera que “cal trencar tòpics i prejudicis, i, sobretot, no jutjar mai a ningú”. Per això, en les seves xerrades amb les internes, ja sigui al pati o fent un taller, no pregunta mai el seu delicte: “Elles ja han estat jutjades i estan pagant condemna … Simplement, es tracta d’acompanyar a la persona que tens davant” .

La seva vivència a l’entitat, encarnada en “un carisma de fang i trinxera”, està sent una de les grans experiències de Ortín: “És una tasca absolutament gratificant. A l’estar amb la gent a la qual acompanyem, et fan arribar el seu agraïment per aquesta segona oportunitat. S’obren de tal manera que pots veure a la persona, a l’ésser concret. La mires als ulls i saps que no pots donar-li l’esquena. I aquest trobada autèntica amb l’altre és una riquesa immensa, doncs, a més, com a última responsable d’un projecte tan gran, et fa valorar que el camí està en apostar per les solucions personals, adaptades a cada un, abans que per propostes teòriques i globals. Em sento una privilegiada per poder conduir aquest barca i sentir que construïm i caminem tots junts “.

Una realitat amb moltes cares

Una realitat a la qual posa molts rostres, simbolitzats en aquesta anècdota: “Va ser en una presó de dones, on vam acudir per a gravar un dels programes. Ajuntant a un grup, els vaig demanar que recordessin, cadascuna, com va ser el seu primer dia allà … Van ser moltes emocions trobades, aflorant des rialles a llàgrimes. Però elles també van aconseguir sorprendre: a l’acabar, em van regalar 1 bossa fet a mà per elles. Era la seva manera de donar-me les gràcies … Tant de bo, tots sapiguem mirar als ulls d’aquestes persones i valorar que s’esforcen i que volen tirar endavant “.