La història d’Ángeles Pérez, més de 40 anys acollint a presos en pisos
Té 81 anys, però aquesta incombustible dona no para: fa 40 anys va llogar un piset per a acollir a presos que sortien en 2n grau i en llibertat condicional. Després, va muntar l’associació i avui compta amb sis pisos a Madrid
[Article i fotos extretes íntegrament de Idealista/news]
En xarxes socials es llegeix sovint això que no tots els herois (o heroïnes) porten capa. Segurament Ángeles Pérez no es veu a si mateixa com una heroïna, però alguna cosa han de dir sobre aquest tema tots aquests homes i dones als quals ha donat un cop de mà quan van sortir de la presó.
D’antuvi, ells la veuen no ja com a una segona mare, sinó com a la mare, potser l’única que s’ha ocupat d’ells després del seu pas per presó: “És la mare de tots, per l’afecte que et transmet, et dona confiança quan l’has perdut. Són moltes coses. És una dona que s’ha guanyat el cel“, afirma José Antonio Tomás, sis anys i mig en la presó, ara tirant un cable en Apromar i treballant de jardiner. Ell és un d’ells, un dels més de mil presos als quals aquesta associació madrilenya ha donat una segona oportunitat.
Apromar és l’altre fill d’Ángeles Pérez, és l’acrònim d’Associació Pro Recuperació de Marginats. El lema d’aquesta associació és “I després de la presó, què?” perquè a la sortida de la presó el que sol haver-hi és un terreny erm i zero oportunitats, ni laborals ni socials. Res de res perquè això de la tasca reintegradora de la presó sembla que se’ns ha quedat pel camí…
Per això Pérez, que té 81 anys i una xarxa de 6 pisos en els quals acull als presos que surten en 2n grau, de permís i en llibertat condicional, va començar a fer voluntariat en l’entorn penitenciari fa ja 40 anys: “Vaig començar en el reformatori de joves que hi havia al costat de la presó de Carabanchel. Anava amb el capellà perquè tu sola no podies, com no sigui que tinguessis una associació. Per això vaig fer l’associació, perquè jo volia entrar i treballar amb ells. Quan vaig començar eren nois molt joves, 17, 18 anys… fins dalt de droga, perquè va ser l’any que de veritat va començar la droga”.
“Allò era un veritable desastre. I per això vaig voler implicar-me i veure el que podia fer. Després vaig presentar un projecte i me’l van aprovar. I llavors sí que vaig començar com a associació”, explica en el barri de Entrevías, en un dels pisos que té llogats al IVIMA. En aquest bloc compten amb dos habitatges, porta amb porta en la mateixa planta. Cadascuna té aproximadament 100 m², 3 habitacions i una petita terrassa. En cada pis solen conviure unes 6/7 persones i en cadascun d’ells hi ha un voluntari que està les 24 hores.
Pérez ens atén un divendres a la tarda perquè als matins està visitant presons, se les coneix totes: Valdemoro, on estan veient a uns 60 presos, Navalcarnero (a uns 30), Ocaña II (a altres 60 persones) … Va contenta però moltes vegades, reconeix, sortia plorant d’elles: “Crec que la persona que està en la presó és la persona més desgraciada de totes. Perquè perd la llibertat que és el millor que tenim i perdent la llibertat es perd tot. I després estar en la presó és molt difícil i quan surten, atenció. Avui mateix ens arriba un noi que porta 27 anys en la presó, és el seu primer permís. I quan surtenn els xoca tot, els colors dels carrers… tot, tot. Si ja quan et vas d’estiueig un mes i tornes a casa et sembla el sostre més alt o més baix, imagina’t anys en la presó”, explica. I afegeix sense indici de dubte: “De la presó se surt pitjor del que s’entra“. Per si tenien dubtes.
Sis pisos, un magatzem i 3 cotxes
Apromar compte en l’actualitat amb 50 socis i 6 pisos llogats, un magatzem i tres cotxes per a anar i venir a les presons. Van començar amb un petit pis prop del Gregorio Marañón: “Era un apartament petitet, tenia una habitació sol, però per a començar a treure’ls… jo no tenia a ningú que m’ajudés, ni jo tampoc sabia el que calia fer. A poc a poc em vaig anar assabentant i vaig agafar un altre pis”, explica mentre remou el seu cafè.
El primer noi que va entrar en aquell primer pis era un colombià de 18 anys que avui està treballant a Nova York i que, igual que molts altres, la continua trucant pel seu aniversari.
Quan van començar a demanar pisos, ningú els hi llogava, perquè, qui voldrà donar sostre a exdelinqüents? Així que els llogaven a nom del seu marit i deien que els nois venien de la parròquia, que eren nois sense família, sempre evitant la paraula “presos”.
Però cada vegada hi havia més i calia trobar una alternativa residencial i aquesta li va arribar del llavors alcalde Alberto Ruíz-Gallardón, que els va facilitar el lloguer d’un parell d’habitatges, aquestes en les quals estem. Per cadascun d’ells paga 125 euros al mes.
Aquí hi ha normes
En cadascun d’ells hi ha normes: “Quan els vaig a veure a les presons em diuen que sí, que clar, que accepten qualsevol norma, però jo els dic que això m’ho expliquin quan estiguin fora, perquè els costa. Ells han d’aixecar-se a una hora, les vuit o dos quarts de nou. Es dutxen, fan el seu llit i arreglen la seva habitació, al qual li toqui, perquè hi ha més d’un a l’habitació. Desgraciadament hi ha tres. Després poden sortir i després han de venir a menjar. Això els fa sentir molt malament. I després venir a sopar a la seva hora i dormir a casa. Jo, abans de la pandèmia, els deixava una nit lliure sempre a tots”, aclareix. A les cases es fan controls aleatoris per a comprovar que no hi ha consum de droga, per exemple. El menjar es prepara i distribueix per a totes les cases, de la matèria primera s’encarrega el Banc d’Aliments.
En l’associació sempre han comptat amb psicòleg, criminòleg… perquè la gent que surt de la presó surt molt malament, “Necessita molt tractament, molta atenció, que estiguin pendents d’ells, adona’t que han de canviar d’estil de vida”, afirma. L’associació té un pressupost de 150.000 euros anuals i es nodreix de donatius, alguns de gent anònima i altres d’empresaris: “Els nois (hi ha més homes que dones) no paguen mai res. Estiguin un any, estiguin dos o estiguin treballant, estiguin sense treballar, no paguen mai res. Llavors jo els dic que quan comencin a treballar els diners han de guardar-los. Això sí que és dur per a ells”, afirma. “En 2021 es van independitzar amb treball 16 nois“, aclareix Pérez.
A Ángeles Pérez li és igual el delicte que hagin comès. “Sempre he atès el que m’ha cridat, m’és igual el que hagi fet perquè, què faig? Li dic que no l’agafo si té un delicte greu? Tothom necessita que se l’ajudi“.
Quan se li pregunta quan es jubilarà diu que ho farà com les artistes, “a l’escenari”. Tornaries a fer el mateix si tornéssis enrere? “Jo sí, i he sofert moltíssim, però també quina tranquil·litat el que he fet amb moltíssima gent salvada al carrer“.
