Marcos Sánchez: “A Venezuela vius amb por, no saps què passarà avui”
Marcos Sánchez, és vicari a Veneçuela i director del Col·legi Tirso de Molina (Sant Bernardino, Caracas). La dura situació política i social del país ha convertit la tasca dels mercedaris en una prova d’obstacles diària. La vicaría veneçolana té cinc comunitats, i per desgràcia, cap d’elles està treballant directament en pastoral penitenciària. La ministra Varela, des de fa poc temps, ha expulsat a la fundació de les presons per motius polítics.
Actualment la nostra obra social està centrada en col·legis (Tirso de Molina, Sant Joan dels Morros de Catia), en parròquies (San Ramón Nonato de Catia, Fátima y San Ramón de Maracaibo i Nuestra Señora del Carmen a San Juan de los Morros) i en els tres menjadors populars, que concretament es troben a Maracaibo. També tenim la casa de formació dels novicis, que es troba a San Cristóbal. El desenvolupament d’aquesta tasca a Veneçuela cada vegada és més complicat. La prohibició de l’accés dels nostres religiosos a les presons, i unes exigències desorbitades imposades als nostres centres escolars pel Govern, generen un enorme desgast a tots els mercedaris que viuen la situació en primera persona.
[Fragments de l’entrevista a Marcos Sánchez al nostre canal de Yotube] ENLLAÇEl dia a dia actualment és complicat …
El país està passant per una situació molt delicada, amb un govern que porta 20 anys manant amb unes polítiques populistes on la gent està vivint moments crítics i molt complicats. Sobretot, a l’hora d’aconseguir aliments, medicaments, i de tenir seguretat.
I després us deixen sense poder entrar a les presons.
La prohibició de l’accés als centres penals s’intuïa. La política del govern està feta perquè tots segueixin el règim que ells volen. No hi havia una alternativa per treballar lliurement. Havíem de seguir els camins que ells segueixen.
A les presons els que manen són els pranes. Aquests són els mateixos presos que estan organitzats i són els que imposen les normes. Per la Mercè, o per Setmana Santa, és el pran el que crida a un dels nostres pares perquè vagi a celebrar l’eucaristia. No depèn del ministeri, ni dels funcionaris, ni del director, sinó dels mateixos presos, que sol·liciten de la presència del capellà. Per aquest motiu encara hi podem entrar molt de tant en tant.
Tot està supeditat a les polítiques penitenciàries que l’estat imposa.
Les polítiques del Govern consisteixen a treure o marginar aquells que no segueixen les lleis que ells dicten. Com els mercedaris ja tenim una trajectòria sobre el treball penitenciari, i veient que la feina la fem bé, i que teníem prou autonomia en la nostra tasca, la ministra va decidir que a poc a poc ens havia de apartar.
Volen més control?
Sí. Ara només entren sacerdots diocesans però supeditats al que ells dictin. Durant 40 anys ha existit un procediment propi molt marcat a l’hora d’exercir la pastoral penitenciària. Aquest tipus de praxi no els agradava. Ara tenen llibertat, nul·la supervisió. Per tot això ens han anat arraconant.
Les escoles actualment són el centre de la vostra obra. Per què?
La nostra finalitat a les escoles és l’educació sota la premissa “lliures per alliberar”. Eduquem des de la llibertat perquè els nois se sentin lliures i formats per a un futur sense cadenes. Es tracta d’una formació preventiva vers el delicte, una formació que vol evitar que quedin en mans de màfies, en mans de la droga, en mans de tantes i tantes situacions perilloses que en aquest moment es viuen a Veneçuela.
Quants centres teniu?
Actualment tenim dos col·legis a Veneçuela: el de Sant Ramon Nonat, que està a un sector popular, i el Col·legi Tirso de Molina, situat a un sector de classe mitja-baixa. El centre de San Ramón Nonato està subsidiat pel ministeri, a través de l’ABEC, Associació Veneçolana d’Educació Catòlica.
Amb la situació actual, es pot mantenir econòmicament el projecte educatiu?
Al Col·legi San Ramón Nonato no hi ha problema, perquè el pagament del docent i del personal administratiu es realitza a través del subsidi. Al col·legi només li queda el manteniment de la infraestructura.
El problema el tenim amb l’Escola Tirso de Molina, que és autosostenible, o ho hauria de ser, ja que no ens podem mantenir. Tot el que rebem prové dels pares representants, que són els que fan viable el projecte a través de quantitats autoritzades pel ministeri. Si els pares representants no permeten l’augment, nosaltres no podem pagar als professors i ens veiem col·lapsats. Aquest és el moment que estem vivint ara. Cal pagar als professors, però els representants no poden pagar el col·legi perquè no tenen prou recursos. Un greu problema.
Pel que fa a les lleis d’educació, són lleis fetes a la seva mida?
És un pensament únic, un socialisme del s. XXI, jo m’atreviria a dir que és una missió comunista. La constitució diu que l’educació ha de ser pluralista, però nosaltres no ho hem viscut així. Els textos que imposa el ministeri als col·legis públics i subsidiaris és un text dictat pel ministeri, no hi ha opció a un altre.
El col·legi de Catia, al ser subsidiari, ha de cenyir-se a les regles del ministeri, però Tirso de Molina, al no tenir ajudes, té una mica més d’independència, però no massa més. Cada dia passem controls per un supervisor, revisions de tot tipus, signatures de títols, instal·lacions, contingut impartit als nens.
Com és la vida diària a les escoles?
Vius amb la por al cos, no saps que passarà avui. Des d’abril hem tingut moltes irregularitats en el propi curs escolar. Professors que no vénen, alumnes que no arriben, representants que no volen fer venir als alumnes degut a les barricades, als talls de carrers, a les manifestacions, les vagues …
Hi ha escoles que estan en zones on no passa res, i d’altres que estan en el lloc del conflicte i aquests centres molts dies no poden ni obrir. Tirso de Molina està en una zona intermèdia i per fer-se a l’idea, d’una matrícula de 1020 alumnes, hi ha dies que només en vénen 200. I amb els professors passa mateix. Això ha anat a la deriva des de l’abril per culpa dels conflictes i les pressions al carrer perquè el govern canviï.
Tot són pedres al camí…
Per si fos poc, el Govern a les escoles ens exigeix realitzar obra social, que tinguem nens becats. Ens obliguen a tenir responsabilitat social. Qualsevol empresa ha de tenir-la. Si portar el col·legi ja és prou difícil, imagineu-vos si hem de tenir a nens becats … és insostenible.
També hi ha un enorme problema de fam.
El gran problema de la població és aconseguir aliments. S’han de fer llargues cues i de vegades ni serveix per aconseguir el que busques. Tot està a preus elevadíssims. Llet, cafè, sucre, oli, mantega, farina de blat, xocolata … són coses que no s’aconsegueixen amb normalitat.
Per exemple, per aconseguir una barra de pa cal fer cues immenses i et donen només una per persona. Tot això jo ho he vist i ho he viscut. Si et donen una mica més de pa perquè coneixes al de la fleca, i la gent veu que surts amb una bossa més gran, et miren com si haguessis comès un delicte.
També aposteu per un important projecte nutricional.
A Maracaibo tenim tres menjadors populars. El dirigeix FRAMERSE, que s’encarreguen de recollir els recursos per repartir menjar als nens. Tot això s’administra des de la nostra parròquia de San Ramón Nonato. Actualment un lloc així és impagable per a la gent i els nens.
En definitiva, una manca de llibertat alarmant en tots els àmbits.
Fins i tot a les homilies hem d’anar amb molt de compte, ja que Veneçuela ara funciona com Cuba. El Govern té als seus voceros, els seus xivatos, que van informant al Govern sobre el contingut de les nostres aparicions públiques. Hem rebut fins i tot amenaces dels nostres propis religiosos, exercint pressió perquè no diguem segons quines coses.
[En aquest ENLLAÇ pots accedir al nostre canal de Youtube i conèixer l’obra que vam realitzar al país].
