Núria Ortín: “Seguim amb un model de presó que no funciona, perquè no trenca l’espiral del dolor”

La directora de la Fundació Obra Mercedària ha escrit el llibre “Condemnes compartides”

“Hem d’escometre un canvi espiritual com a humanitat i posar en el centre el perdó i l’amor”

[Entrevista extreta íntegrament de la revista Vida Nueva, per Miguel Ángel Malavia]

“Condemnes compartides” (Claret), obra de Núria Ortín, directora de la Fundació Obra Mercedària, és una immersió a ple pulmó en el món de la presó. No des d’un punt de vista tècnic o teòric, sinó vivencial, posant el focus en la humanitat que palpita entre barrots.

El teu llibre es plasma en 33 entrevistes, tant a persones preses com als mercedaris que les acompanyen en alguns penals d’Espanya, de Moçambic i de diversos països centreamericans, on la situació és encara més difícil. El primer que crida l’atenció és el to directe i senzill de les preguntes i la transcripció literal de les respostes. Sense adorns ni escarafalls, mostrant tal qual l’allau de vida percebut… És una cosa que et vas proposar des de l’inici del projecte?
Per part meva, em mostro tal com soc. I, quant als entrevistats, el mateix. Lògicament, als mercedaris els conec bé, encara que no havia pensat les preguntes ni escrit un guió. Dels interns no sabia res ni del que m’anava a trobar en entrar a cada presó. Arribava, ens miràvem als ulls i ja, segons la connexió que sorgia entre nosaltres, fluïa sola la conversa.

Un principi bàsic per a mi, partint del respecte a la persona, era que cadascun comptés només el que volgués. Jo no sé el motiu que ha portat a ningú a la presó, així que cada entrevistat ha anat centrant-se en el que ha volgut destacar, parlant sobre la seva situació dins o abans d’entrar a la presó, el seu trauma, els seus desitjos en sortir…

També hi ha una altra aportació extra per al lector. En cada perfil de l’entrevistat, a més de la seva foto i una breu presentació, apareix un codi QR pel qual es pot accedir a un vídeo de la respectiva entrevista, amb un fragment d’uns tres minuts d’aquesta. Així, a més de llegir-lo, es pot veure com s’expressa, la seva mirada… És una informació extra que ens pot enriquir a l’hora de conèixer a la persona.

Vinculació especial

Com reflecteix fidelment el títol de l’obra, mostres l’estreta unió entre les persones privades de llibertat i els religiosos que encarnen la seva vocació en una pastoral de la presència que comporta una entrega total. Com seria la vida dels presos sense sentir al seu costat als qui simplement estan al costat d’ells, sense jutjar-los?
Amb això de “Condemnes compartides” he volgut incidir en què estem davant històries duals, havent-hi una estreta relació entre l’intern i el mercedari que l’acompanya. El religiós que entra en la presó i posa en el centre a la persona, fidel al seu carisma, comparteix el procés que aquesta viu dins. Ho fa seu i acompanya d’una manera constant a una vida que roman invisibilitzada mentre està presa.

És cert que molts presos no aconsegueixen refer el seu camí. Però amb aquest llibre vull destacar que, quan un mercedari arriba a la vida d’una persona privada de llibertat, hi ha un canvi en ella. No és ni molt menys una cosa indiferent. De fet, molts sí que aconsegueixen rehabilitar-se i destaquen que no ho haurien aconseguit sense aquests religiosos al seu costat. Si haguessin estat sols, el seu destí hauria estat molt diferent, com els passa als molts que tornen a caure o que fins i tot arriben a suïcidar-se.

Molts interns no tenen un entorn al qual agafar-se i, quan surten al carrer, es troben un món molt diferent del que van conèixer. Sense un pis al qual poder anar, sense diners, sense família… Per a molts és molt difícil i no poden tirar endavant, tornant a caure en les situacions que els van portar ja a la presó. Per això reivindico aquí alguna cosa que veig en la Fundació Obra Mercedària: amb la mediació adequada, eines i ajudes concretes, aquestes persones tiren endavant. S’insereixen en la societat i tornen a sentir-se part d’alguna cosa. Al cap i a la fi, aquest és l’objectiu que se suposa que hi havia quan se les va condemnar.

Al llarg de les pàgines, apareixen tots els sentiments humans: esperança, fastig, fe, vergonya, culpa, superació, admiració, amor… Un dels presos, amb una marcada sensibilitat, reconeix que fa molt temps que no és visitat per ningú… Oblidat per família i amics, arriba a dir que sent “desafecció per la humanitat”. I, al moment, afegeix que té “necessitat de parlar de Déu als homes”… Com a entrevistadora, també has sofert? Hi ha hagut algun moment especialment dur, sabent que qui et mostra la seva impotència es queda allí i per un llarg període de temps?

Els protagonistes del llibre “Condemnes compartides (Vides d’entrega, lluita i superació en un món hostil i invisible)”

Aquest cas que comentes és, possiblement, el que més m’ha impactat. Era algú amb una notable capacitat intel·lectual i amb el qual sorgien preguntes elevades, qüestionant-nos per la nostra missió en la vida i sobre què fem aquí. Un psicòleg que treballava en un col·legi, amb la seva vida feta… I que, de sobte, va acabar complint 20 anys de condemna. Costa creure que passin coses així, però és aquí quan t’adones que li pot passar a qualsevol en un moment donat.

Et qüestiona molt sobre la importància de la salut mental. Com el cas de Jordan, un jove que realment no recordava el que havia fet i que ho va saber després de diversos dies en calabós, quan li ho van dir. S’enfrontava a una condemna molt llarga per una cosa molt greu i, pel trauma, ni tan sols ho recordava… Això li passa a diverses persones. Un minut, del qual no són si més no conscients, ha canviat la seva vida per complet.

Això et fa pensar a tots els nivells. Reflexiones sobre el sistema, sobre la pròpia existència de Déu… T’obliga a parar i pensar. Sents que el món podria ser molt bonic i diferent, però ens l’hem carregat i és molt injust. Amb aquest llibre crido a empatitzar amb l’altre, a canviar les mirades i trencar els estigmes. En comptes de jutjar, cal respectar a la persona. Realment, no sabem gairebé res de la situació de cada intern.

Quant a l’últim que em preguntes, sí, clar que se sofreix quan acabes l’entrevista i te’n vas. Aquesta persona t’ha obert la seva ànima i, dins d’una hora, continuarà sola, amb les seves preocupacions… Per això he tractat de tenir un to positiu, fins i tot amb humor.

Però em queda una gran conclusió: l’actual model de presó no funciona. De veritat, no sé quina és l’alternativa, però cal canviar-ho, perquè estar tancat va contra la naturalesa de l’home i, quan surt, en comptes de millor, queda una versió més monstruosa. Molts surten amb més ràbia i odi, perquè dins de la presó sofreixen més violència. Naixem lliures i aquestes condemnes no ens canvien, no ens rehabiliten. No compleixen el seu objectiu. En ple segle XXI, seguim amb un model de presó que no funciona.

Els que no poden canviar

Impacta el cas de presos en presons centreamericanes que pertanyen a «maras» i que, encara que manifesten que volen canviar de vida, ja no poden fer-ho…
Tal qual. No poden sortir de la mara perquè, si ho fan, els de la banda rival el mataran. I així ho expliquen mercedaris que els han acompanyat… Això és molt dur. I també et fa tenir clar que hem de trencar la cadena de l’odi, de l’ull per ull. Hem d’escometre un canvi espiritual com a humanitat i posar en el centre el perdó i l’amor. Si no, no avançarem. Des de l’empatia, cal saber posar-se en el lloc de l’altre per a trencar l’espiral de dolor.

A nivell espiritual, un mercedari apunta que, en la presó, “Déu es fa present en l’eucaristia o donant un cigar a un pres”. Un altre reivindica la pastoral “de l’afecte i el somriure”, amb la qual “s’acompanya i no es jutja”. Un més emfatitza que “a la presó he conegut a gent que ha fet coses dolentíssimes, però mai a una mala persona, algú deshumanitzat”. I hi ha qui admet que, “gràcies a la confessió, és un alleujament poder descarregar tant de sofriment en Déu”… Sens dubte, estem davant homes de Déu que marquen, no?
Sí, els mercedaris marquen i són un símbol de conversió espiritual. Dins de la presó, són per a molts un suport, una llum d’esperança. Visiten a aquells als quals ningú veurà. Cadascun té el seu perfil i identitat, però reflecteixen perfectament el carisma que els uneix a tots.

Molts dels meus amics, alguns no creients, en llegir el llibre, m’han dit: “Ara entenem la teva passió pels mercedaris”. Per això crec que “Condemnes compartides” és per a creients i no creients, per a persones de tota condició i edat. Al cap i a la fi, ens parla d’humanitat.

Lliçó de vida

Després de tot el parlat, conegut i viscut en aquest procés que ha culminat el llibre, què has après per sobre de tot?
(respon després d’un llarg silenci) Ja ho sabia, però ara soc més conscient que a vegades les coses passen per alguna cosa i arriben al seu temps, havent de saber mirar el que ocorre en la seva globalitat.

També m’ha fet pensar molt i, d’alguna manera, m’ha posat enfront del mirall. Hi ha qui m’ha dit que no he posat el necessari focus en les persones que treballen dins de la presó i que fan una gran tasca amb els presos. I és cert que aquesta mirada ha pogut faltar.

Uns altres m’han comentat que a vegades semblo “defensar” als qui “han fet coses molt dolentes”… I sí, arriben moments en què tu mateixa et qüestiones i veus necessari ordenar les teves pròpies idees i valors vitals.

Però llavors és quan accepto que, encara que soc molt racional, hi ha coses que se’ns escapen de les mans, que són realment un misteri. No tot té una raó de ser, una explicació. I menys en la presó… El món és molt injust i mai podrem entendre’l. Cal acceptar-ho. En aquests moments penso que, en el seu moment, ja li ho preguntaré a Déu, a veure si Ell m’ho explica.