Pedro Antonio Martínez: «Els sanitaris de presons hem quedat en terra de ningú, abandonats a la nostra sort»

El responsable de CESM Presons, Pedro Antonio Martínez, analitza com ha estat l’any de la pandèmia de Covid-19.

[Article extret íntegrament de ConSalud.es]

Aquest març de 2021 també es compleix un any de la irrupció dels primers casos de Covid-19 a les presons espanyoles. El responsable de la secció sindical de la Confederació Estatal de Sindicats Mèdics (CESM Presons), Pedro Antonio Martínez, analitza com ha estat l’any de la pandèmia de Covid-19 i càrrega contra Institucions Penitenciàries i el Ministeri de l’Interior davant la “deriva” de Sanitat Penitenciària i la gestió d’aquesta crisi sanitària.

“Durant aquest any de pandèmia hem vist una vegada i una altra la incapacitat de l’Administració penitenciària i del Ministeri de l’Interior per a respondre a situacions sanitàries. Els sanitaris de presons hem quedat en terra de ningú, abandonats a la nostra sort, depenent de relacions personals amb les comunitats autònomes i gairebé sempre en últim lloc“, assegura el líder sindical.

Martínez recrimina que han estat els propis professionals sanitaris que han estat ells qui s’han hagut de mobilitzar perquè es realitzin test d’anticossos i PCR i també per a conèixer la situació de les presons, elaborar protocols propis i “convèncer a les direccions dels centres (sense criteris uniformes) a l’hora de prendre mesures per a evitar la transmissió del virus“. Alguna cosa que CESM Presons fa extensible a l’actual pla de vacunació en els centres penitenciaris.

“En tots els casos exposats, el Ministeri de l’Interior es limitava a sol·licitar la col·laboració de les CCAA i aquesta a vegades arribava i altres no“, afirma Pedro A. Martínez.

“Avui dia tenim un exemple en el centre penitenciari d’Ocaña I, una institució tancada amb una transmissió comunitària desbocada i sense possibilitat de fer PCR, perquè de comú acord la comunitat i la secretària general d’Institucions Penitenciàries han considerat que amb els test d’antígens és suficient. Ometent que amb PCR es diagnostiquen més asimptomàtics, s’atalla abans la transmissió i es pot conèixer la càrrega viral, és millor ignorar-ho? En quantes institucions tancades de la comunitat s’ha aplicat aquest criteri? En quants col·legis? És cert llavors que l’atenció sanitària a la presó és ‘de segona’? Estan les persones privades de llibertat condemnades a tenir una sanitat precària? La nostra Constitució permet aquestes diferències quant a drets fonamentals? Creiem que ha de ser així?“, reflexiona aquest metge de la Sanitat Penitenciària.

“En ple segle XXI, és possible concebre l’aïllament informàtic amb els hospitals de referència? És lògic que passi més d’un mes per a poder conèixer els resultats d’anàlisis o radiografies? És normal no tenir accés als antecedents mèdics d’algú de la teva província que entra a la presó? Fins quan hem de seguir desconnectats dels sistemes informàtics de les CCAA? Potser això ha de dependre de les bones relacions personals o gestions individuals? Em pregunto com és possible, per posar un exemple, que el projecte de telemedicina de Castella-la Manxa porti aparcat dos anys, i en aquests temps de pandèmia continuïn havent de desplaçar-se els pacients a les consultes“, prossegueix Martínez.

CESM Presons es pregunta sobre quant temps aguantarà la sanitat penitenciària amb plantilles que no arriben al 50% i planteja novament al Govern la necessitat que es faci efectiva la transferència de competències de la Sanitat Penitenciària a les CCAA i es compleixi la Llei 16/2003 de cohesió i qualitat del Sistema Nacional de Salut que disposa que “els serveis sanitaris dependents d’Institucions Penitenciàries seran transferits a les comunitats autònomes per a la seva plena integració en els corresponents serveis autonòmics de salut“.

“Fins que això passi, CESM continuarà posant de manifest aquesta situació i lluitant per una assistència sanitària en condicions d’equitat i igualtat“, conclou Pedro A. Martínez.