Presentació del llibre “Condemnes compartides”, de Núria Ortín, en el diari El Punt Avui

Interessant entrevista a Núria Ortín, directora de la Fundació Obra Mercedària i autora del llibre, on recalca la vocació i carisma dels religiosos mercedaris

[Article/Entrevista extreta íntegrament de El Punt Avui -Mireia Rourera-. Foto central de portada d’Oriol Duran]

Nuria Ortín és la directora de la Fundació Obra Mercedària, que abraça tota la part social dels mercedaris, una orde religiosa que va fundar sant Pere Nolasc a Barcelona fa més de 800 anys per, partint de la base que tothom ha de ser lliure i digne, rescatar els cristians fets presoners pels musulmans. “Des de la seva creació, l’Obra Mercedària va treballar per la llibertat de les persones i volia rescatar els presos cristians i eliminar l’esclavitud. El que feien, en cas de no haver-hi pacte econòmic amb els capturadors, era donar la seva vida”, explica Núria. Els mercedaris són l’única orde religiosa que a més dels tres vots –pobresa, castedat i obediència– tenen un quart vot, el de sang, que vol dir que en cas extrem han de donar la seva vida a canvi de la d’una persona que estigui privada de llibertat.

Avui ja no hi ha cristians per rescatar dels musulmans.
No, i ara els mercedaris el que fan bàsicament és entrar a les presons per donar suport als presos, molts dels quals, per cert, són musulmans. També tenim pisos –d’això ens en fem més càrrec els professionals a través de la Fundació– on acollim les persones quan surten de la presó per tal que tinguin un lloc on poder preparar-se per a la seva reinserció a la vida, que no és gens fàcil. Nosaltres diem que estem treballant amb totes les captivitats i totes les esclavituds del segle XXI.

Ha escrit “Condemnes compartides. Vides d’entrega, lluita i superació en un món hostil i invisible” (Editorial Claret).
És el diàleg que he tingut amb 33 mercedaris i interns de diverses presons del món. Hem parlat de la seva vida, de coses personals. Els mercedaris m’han explicat per què fan el que fan i als presos els vaig deixar parlar de la seva vida, de les seves inquietuds… Si em volien explicar una cosa, endavant, i si no m’ho volien explicar, doncs res.

Sobta que als interns no els pregunti per què estan condemnats. Un dels seus entrevistats, amb una pena de molts anys, li diu que ni recorda què va fer…
En el cas d’aquest noi que dius, en devia fer una de grossa… Crec que o va matar o va violar. Per mi és diferent estar condemnat per un acte conscient que per un acte no intencionat, o per un acte molt greu que per un acte no tan greu, i aquest debat és el que plantejo als mercedaris. Els pregunto: és el mateix una persona que ha matat voluntàriament que una altra que ha matat per un accident involuntari?, s’ha de tractar igual un assassí que un pres que ha mercadejat amb drogues? I els mercedaris em diuen que sí.

Com és?
Els mercedaris diuen que a ells els és igual què ha dut una persona a la presó, perquè comencen de zero. Quan una persona entra a la presó, per a un mercedari no hi ha el que ha passat abans, comença el camí a partir d’aquell moment. Els mercedaris creuen que un cop a la presó una persona pot canviar el seu camí i rectificar el seu mal i, potser, fins i tot, reparar-lo. El seu propòsit és ajudar les persones que estan privades de llibertat hagin fet el que hagin fet. Els és igual.

Per què?
Entenen que tothom té un passat i unes circumstàncies i que ens hauríem de posar a la pell de cada persona. I et dic una cosa: a les presons hi ha molta malaltia mental. Hi ha molta esquizofrènia, moltes depressions, molts psicòpates; aquest és un tema que cal tenir en compte i que s’hauria de tractar a part, no tothom pot entrar en el mateix sac. Els religiosos, quan van a les presons, tracten cada persona com el que és: un individu, amb nom i cognoms. Aleshores passa que a un pres, a qui se’l tracta com a un número, de cop va una persona i li parla amb el seu nom. És una altra mirada.

I com és la relació entre pres i religiós?
El religiós està al costat del pres sense importar-li les conseqüències i això és una cosa que molts presos no entenen, perquè pensen: “Aquest padre –els diuen padre –, què vol en realitat?” Primer desconfien molt i fins i tot els violenta i el rebutgen. Moltes vegades utilitzen l’ajuda que se’ls brinda per a un benefici material: li demanen al religiós que vagi a buscar-los tabac, que els faci de missatger amb la família, li demanen que faci encàrrecs… Però quan al cap d’un temps –a vegades els processos duren anys– s’adonen que aquests religiosos els han ajudat perquè sí, sense esperar res i sense jutjar-los, és quan molts reaccionen. A vegades això fa que els presos comencin a canviar i, de cop, hi ha un agraïment molt gran.

Els més vulnerables són els estrangers?
Als estrangers ningú els visita i la soledat és immensa. Aquest és un dels problemes més greus, per això quan algú, ni que sigui un religiós a qui en un principi no voldrien ni veure, els va a visitar, s’està amb ells i els escolta, això els sosté, perquè són gent sense cap tipus de xarxa.

I quan surten de la presó?
Nosaltres tenim els pisos d’acollida, per a definitius, que ja no han de tornar a la presó, i per a presos que han sortir de la presó de permís. Sense els nostres pisos un pres de permís que no té residència no podria sortir, perquè només els deixen abandonar unes hores o uns dies la presó si tenen una adreça. En aquests pisos comencen a prendre consciència de què és tornar a la societat. Venen persones en moltes situacions diferents, que no tenen diners, alguns ni papers, ni família, ni casa…, i nosaltres els ajudem a tirar endavant, a tornar a començar.

Un llibre d’entrevistes personals

A “Condemnes compartides”, Núria Ortín entrevista mercedaris i interns acompanyats per aquests religiosos als centres penitenciaris on compleixen condemna. Ha fet un retrat íntim de com és viure a la presó en diferents parts del planeta i de com viuen la seva vocació els religiosos que fan costat als presos i com ho veuen aquests presos. El llibre qüestiona el funcionament de les presons en diferents parts del món i alerta de la llunyania i la indiferència amb què s’ho mira la societat.